De l’article de Miquel dels Sants Oliver (Campanet, Mallorca, 1864 - Barcelona, 1920) a La Vanguardia (II-1916). Traducció pròpia. Avui fa cent deu anys el Govern del comte de Romanones va ratificar oficialment la neutralitat d’Espanya en la Gran Guerra entaulada llavors entre tretze nacions. Feia pocs dies de la declaració de guerra entre Alemanya i Portugal. Els combats eren molt intensos en els teatres d’operacions de Verdun, de l’Adriàtic i del Caucas. Miquel dels S. Oliver, format en dret, historiador, poeta i periodista, era llavors director de La Vanguardia i membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans.
El moment actual res no té d’afalagador. La situació està eriçada de contrarietats i problemes, insolubles alguns: vagues, manifestacions contra l’encariment de la vida, tancament de fàbriques, atur forçós per manca de primeres matèries, emigració d’obrers i camperols que s’estén de província a província, de regió a regió. La guerra dura molt més del que pensaven els optimistes; durarà probablement molt més del que alguns ara “desitgen creure”, i retornaran, per tant, les dificultats i les presses amb més força que fins ara, car l’asfíxia de la guerra, la pressió de la guerra sobre els països neutrals, es deixarà sentir cada cop amb més intensitat i en una progressió que no sospitàvem. [...] Europa ha viscut, durant prou temps, amb reserves acumulades. En època normal hi ha una quantitat x de productes naturals o manufacturats molt superior al consum immediat i directe. La guerra minva les reserves. [...] Una guerra d’aquesta magnitud ha de repercutir en països, com Espanya, veïns o propers als bel·ligerants, amb una autonomia econòmica i de producció que és ben lluny de ser perfecta. Tot això havia de venir fatalment, inexorablement, com ha vingut, però podia ser atenuat per una política de previsió, la qual en va es va instar des de Catalunya a l’inici del conflicte. Però ha acabat aplicant-se remeis casolans i una visió curta de la crisi. [...] Cal que tothom vegi la necessitat de tractar la contesa com allò que és: un cas de salvació pública. Cal que tothom es faci a aquesta idea, renunciant a il·lusions vanes i perilloses. Som davant una situació greu que cal afrontar, no com un conflicte aïllat, ni com una sèrie de problemes localitzats i dispersos, ni aplicant-los una medicació tòpica i incoherent, ni perllongant la ficció de la normalitat doctrinal i jurídica. Calia tractar els símptomes d’un desastre que ja es va preveure en aquestes mateixes columnes l’agost del 1914. Es tracta d’una catàstrofe en què és indispensable actuar com en altres calamitats com incendis, terratrèmols, inundacions o epidèmies, com en tot allò que desborda les previsions de la llei, els recursos de l’individu, les resistències de la societat i fins i tot les capacitats de poder de l’Estat que, per tal de ser fecund en aquestes circumstàncies, requereix el concurs i el sacrifici de tothom. [...] Vulgui Déu que arribi aviat la fi de la guerra i que esdevinguin balderes les previsions; però si el conflicte fa el seu curs com fins ara, cal que ens trobi preparats per a moments molt més greus i difícils, potser, que els viscuts fins avui. Governs i opinió pública han de mirar amb coratge i cara a cara les adversitats que el temps pot reservar-nos. Que ningú s’enganyi. Cal valorar l’abast del desastre i ajustar-lo no pas als nostres desitjos, ni a la nostra comoditat, ni a la nostra mandra cerebral i nerviosa, sinó al conjunt de precaucions, mesures, esforços i sacrificis que seran indispensables. Som davant un cas major de calamitat pública, i com a tal ha de ser considerat pel país i pels seus governants.
Miquel dels Sants Oliver 1916
