Aprendre a viure per sobreviure
El cant del cigne neoliberal quan el tic-tac de l’escalfament s’accelera ve a dir: “No cal abandonar els hàbits de consum insostenibles, cal crear les tecnologies que els facin sostenibles”. I no sorprèn que qui viu defensant el dret a enriquir-se sense límits i el consegüent domini de l’interès privat sobre el públic mori, si cal, defensant el consum desenfrenat. Si aquest consum s’aturés podria florir la consciència que no només no aporta benestar sinó que el fa impossible, tal com és impossible respectar els drets humans sense limitar la propietat privada. Posem-ne un exemple actual. El que fa aberrants els vols low cost és, sí, que obliguen a pagar amb qualitat de vida a les futures generacions capricis frívols i extravagants de les actuals i que enriqueixen el mesquí i egocèntric milmilionari de torn al preu d’escalfar el planeta. Però, també, que deterioren la seguretat i les condicions laborals, que envaeixen de turisme de borratxera paratges idíl·lics i fan del viatge -de l’aventura de conèixer altres cultures- un consum de fast food que envileix els visitants i els visitats. Si tinguéssim deu planetes per destruir, els low cost seguirien sent aberrants en termes humans, de civilització. I el que dic dels low cost ho diria de gairebé tots els hàbits de consum insostenibles: menjar (sovint) carn, construir amb ciment, moure’s sempre amb vehicle privat, etc.
No hi ha cap tecnologia, cap, que faci humanament enriquidor el que, com a hàbit, empobreix l’esperit. Sòcrates es preguntava “Com hem de viure?”, i ell vivia amb el mínim: examinant la vida, i instant els conciutadans a fer-ho, per poder-la deixar, quan calgués, amb el tresor d’haver-la viscut amb plenitud. No és només que el consum desbocat imprescindible per mantenir el tan invocat creixement econòmic escalfi de manera insostenible el planeta, és, també, que ens fa viure menys feliços i morir menys humans, perquè només una vida sostenible és una bona vida. Quan el poder defensa un model social i econòmic basat en el consum, dir amb Erich Fromm que només creixem humanament sent, i no pas tenint, és subversiu. És el ser -intercanviar, comprometre’s i compartir: fer comunitat- i no el tenir -posseir coses, persones o llocs: parapetar-se en l’individualisme- el que, fent-nos més humans, ens regala una sensació de benestar.
Posar el ser sobre el tenir també estimula el desig de saber, la ciència i els avenços tecnològics. Hem deixat de ser animals salvatges gràcies a la tecnologia, i només la màxima tecnologia al servei del bé comú (i no dels “emprenedors”) ens ha de permetre passar del tenir al ser -del consum pel consum a una vida més plena i sostenible- sense que pel camí es morin de gana milions de persones. Invocar raons humanitàries per no baixar del tren del consum desbocat i un creixement que ja només es nota a les borses i als paradisos fiscals és cada dia més insostenible. El pas del tenir al ser l’han exigit sempre l’ètica i l’estètica, ara també l’exigeix el planeta, i les conseqüències de no fer-lo seran en pocs anys bastant més catastròfiques que les que els profetes neoliberals ens diuen que haurem de patir si desobeïm les seves ordres.
