L'Argentina en el mirall espanyol
L’elecció de Javier Milei com a nou president de la República Argentina hauria estat una sorpresa fa uns mesos, però s’ha anat convertint en una realitat que ha desbordat, en la magnitud de la seva victòria electoral, les previsions més inversemblants. No sabem si tindrà èxit o no, però la meva interpretació del que passa és pessimista.
L'Argentina és un país amb una població –46 milions el 2021– força semblant a l’espanyola –47,5 milions el mateix any–, i un PIB per càpita netament inferior a l’espanyol en termes nominals (menys de la meitat) però no gaire inferior (un deu per cent) a paritat de poder adquisitiu. L'Argentina ha sobreviscut a multitud de governs pèssims, i encara aguanta perquè va ser un dels països més rics del món fa un segle. Prou ric per suportar totes les desgràcies internes i externes que ha passat. Era molt més ric que Espanya els anys cinquanta, quan els espanyols encara hi emigraven i quan l’Argentina de Perón podia permetre’s ajudar l’Espanya de Franco. Progressivament, des de la Gran Depressió dels anys trenta del segle passat, l'Argentina, com tants altres estats llatinoamericans, ha anat sempre cap avall. No en termes absoluts, però sí en termes relatius, comparats amb aquells països rics amb els quals s’havia pogut comparar exitosament.
La desgràcia argentina procedeix, com la de tota l’Amèrica Llatina, de ser un país poblat per exportar a la resta del món ric els seus productes agropecuaris, però que, en moments crucials de la història del món ric, perd l’accés als seus mercats tradicionals. Això va passar als anys trenta i es va ratificar de manera permanent des que l’any 1947 el retorn al lliure comerç internacional, que se li havia promès quan acabava la Segona Guerra Mundial, es va estroncar per l’esclat de la guerra freda i no va arribar mai més. L'Argentina –com l’Amèrica Llatina– va esdevenir un país impossible. No era prou gran com els Estats Units per poder créixer en una economia tancada. Era massa benestant per poder competir globalment amb salaris baixos. La solució no existia, i els argentins són admirables per haver fet esforços meritoris i innovadors per sortir-se’n. Una població molt educada va intentar-ho tot, i ho segueix intentant, però els daus de la fortuna estan sempre marcats en contra seva. Per haver estat ric i desenvolupat tenia institucions de país ric, però no tenia els recursos per prosperar ni els incentius per portar-se bé, o sigui per tenir institucions, comportaments i polítiques democràtiques i estables i polítics passablement honestos.
Parlo d’incentius, que deu ser el més important d’allò que l'Argentina no ha tingut. Si hagués estat on és Espanya, just al sud dels Pirineus, però dins d’Europa, els problemes econòmics s’haurien solucionat incorporant-se, més aviat o més tard, al procés d’integració econòmica europea, bé des del començament, amb el pla Marshall, o més tard amb la Comunitat Econòmica Europea, o més tard encara amb la Unió Europea. Seria una societat i una economia comparables a l’espanyola o a la italiana, que és d’on venen els seus habitants, i amb un règim establement democràtic. De fet, Itàlia i Espanya, amb una base humana idèntica, estan molt millor que l'Argentina, mentre que fa més d’un segle ciutadans espanyols i italians emigraven en massa cap allà. Anant més enllà en aquest exercici de ficció –un contrafactual– amb què ja va jugar magistralment José Saramago a La balsa de piedra, amb una península Ibèrica que es despenjava d’Europa i es desplaçava cap a l’Argentina, podem afirmar que si Itàlia o Espanya fossin on és l'Argentina, ara estarien com l’actual Argentina, si no pitjor.
L'Argentina és el que es pot ser quan els que t’han creat t’abandonen i et deixen tirat lluny d’ells sense donar-te les oportunitats que van justificar el teu naixement i creixement. És prou extraordinari com el seu enginy, formació i capacitat els ha permès anar posposant l’empobriment definitiu. Però les seves circumstàncies són adverses i ja fa un segle que no milloren. Prou miracle és que hagin aguantat com ho han fet.
Seguirem amb atenció el nou experiment d’enginyeria social argentina, que té una perillosa semblança amb el que va fer fa cinquanta anys Augusto Pinochet a Xile mitjançant un sagnant cop d'estat. Ara ho farà l'Argentina mitjançant una gran victòria a les urnes. Neoliberalisme extrem –anarcocapitalisme– que no és més que deixar que el mercat ho arregli tot sense cap moderació ni intervenció de l’Estat. No és un experiment que pugui sortir bé. En circumstàncies de fortes desigualtats internes –que el país sempre ha patit– i sense forts incentius externs, tornarà a sortir malament.
