Els articles de don Joan Maragall

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Barcelona va tenir per deu anys la fortuna, la immensa fortuna, de que setmanalment un home de superior sinceritat, allunyat en la pau de Déu, baixés en lo més fort de les disputes i, alternant amb la veu ronca d’uns i altres, digués, cobert d’una emoció que tots respectaven: -Els extrems que discutiu són una mateixa cosa; tots teniu raó si us la sentiu a dintre de l’ànima; tots treballem pel mateix fi, però per vies diverses! Jo us invoco la suprema unitat del món i la sua bellesa! / Quin delit no devien portar aquelles paraules als desmaiats per llunyanes esperances! Com no devia commoure’s aquell home al sentir l’agraïment dels que més s’estimaven el triomf de la veritat que el de la causa pròpia! En canvi, com devia somriure d’indulgència (amb la seva indulgència inesgotable) al veure que els seus articles motejats d’ambigüitats pels violents i pels sectaris... els mateixos articles titllats d’hipocresia, sortits del periòdic conservador, eren copiats l’endemà per les revistes dels anàrquics! Aquell home, entremig dels grups dels extremats, no sentia gaire desig per les seves profètiques ventures. S’estimava més recordar a uns i altres les realitats de cada dia. Ell no volia ser més que una campana que recordés als adormits els eternals principis de totes les coses. [...] Van venir els dies crítics (amb aquests deu anys, quantes coses!), va venir aquella sotragada de la guerra i, quan tothom cridava i gemegava, quan tothom corria adelerat per a veure lo que ens quedava, ell va sentir més que mai l’obligació de portar-hi aquella força primitiva, aquella força poètica quasi divina, que en l’antiguitat aixecava ciutats i abatia muralles. Ell va parlar de la Pàtria nova amb una fe comunicadora. Mai els anhels de Catalunya s’han manifestat d’una manera més poètica que en aquells articles, plens d’amor i de cicatritzant dolçor. Hi ha més poesia allí que en totes les tirades de versos delirant venjances, gesticulant odis, fent reviure antics greuges i males passions. La seva influència d’amabilitat i de cordura durarà entre nosaltres. Perquè aquells articles han format una joventut i la joventut n’hi sap grat, en aquell home generós, de tantes paraules bones. Era d’ell sol, d’ell sol de qui vivíem, d’ell sol que ens havíem nodrit, sense altra direcció ni ajuda. Una joventut educada per un poeta, en la nostra civilització contemporània, quina estranya anomalia! Una generació educada per un poeta, de quantes coses no serà capaç, quantes coses no li seran sempre impossibles en aquests dies! [...]