L'antiguitat ha de decidir els equips docents?
L’educació és avui un sistema tan complex com determinant per al nostre futur col·lectiu. A les aules es concentren desigualtats, expectatives canviants i decisions que marcaran trajectòries de vida. Però la complexitat no és només allò que entra per la porta: també és la manera com el sistema s’organitza per respondre-hi.
Un centre només pot funcionar si ofereix coherència. Si davant d’un conflicte o d’una família desconfiada el missatge és compartit. Si hi ha criteris comuns. Si hi ha projecte. Sense alineament, cada situació es resol de manera aïllada. Els missatges es contradiuen, la confiança es debilita i la complexitat es fa ingovernable. La coherència davant la complexitat no depèn només del talent individual: depèn de la capacitat de construir equips estables amb lideratge compartit. I aquí hi ha una peça que gairebé no es qüestiona: el sistema d’assignació docent.
Avui en dia els docents s’assignen sobretot per antiguitat administrativa dins la borsa. Més anys equivalen a més punts, independentment de l’encaix en el projecte del centre o de la contribució real a l’equip. Fa pocs dies, en aquestes mateixes pàgines, Clam Educatiu parlava d'“El tabú de l’escola pública: escollir docents”. El debat, sovint, es formula en termes de drets individuals versus risc d’arbitrarietat. Però la qüestió de fons és més profunda: com es construeixen equips capaços de sostenir un projecte educatiu en un entorn d’alta complexitat? No es tracta d’oposar drets laborals i autonomia de centre, sinó de preguntar-nos si el model actual permet governar bé els centres.
El sistema vigent protegeix davant possibles arbitrarietats. I aquesta protecció és necessària. El risc d’un mal judici o d’una decisió injusta existeix i s’ha de controlar. Però la manera com avui ho fem, ignorant pràcticament qualsevol informació sobre l’encaix dels docents amb els centres, és una resposta massa dràstica. En voler eliminar completament aquest risc, el sistema renuncia també a utilitzar informació que podria ajudar a consolidar equips i projectes educatius sòlids. El repte no és triar entre garanties laborals o qualitat institucional, sinó dissenyar mecanismes que permetin protegir les primeres mentre reforcem la segona.
En aquest context, les decisions recents que limiten la creació de nous perfils docents i redueixen l’ús d’entrevistes en el procés d’assignació mostren fins a quin punt el sistema continua prioritzant la centralització i l’homogeneïtat per sobre de la capacitat dels centres d’articular equips coherents amb el seu projecte educatiu. Més enllà de les raons administratives que les expliquin, aquestes decisions tornen a posar sobre la taula una pregunta de fons: quin marge real tenen els centres per construir els equips que necessiten?
Un centre pot invertir anys a formar docents, a integrar-los en una estratègia coherent, a crear una cultura professional compartida. I pot perdre’ls l’any següent perquè altres persones acumulen més punts per antiguitat al sistema. El resultat no és només rotació: és fragilitat estructural. Amb els anys, això erosiona el talent. Les persones vocacionals que necessiten entorns amb capacitat real de projecte es frustren davant la manca d’estabilitat i coordinació. I el sistema es debilita. Sense equips consolidats no hi ha lideratge. Sense lideratge no hi ha capacitat d’afrontar la complexitat.
És clar que l’assignació de docents a centres no és l’únic problema de l’educació. Però és un element tan complex com decisiu, i afecta molt més que les trajectòries individuals dels docents. La manera com dissenyem aquests mecanismes influeix en l’estabilitat dels equips, en la capacitat dels centres de desenvolupar projectes educatius coherents i, en última instància, en l’efectivitat del sistema educatiu en conjunt.
Per això val la pena analitzar amb cura com determinats detalls institucionals poden afectar aquests equilibris. Hi ha tota una línia de recerca dedicada a estudiar sistemes d’assignació i a entendre com petites variacions en el disseny poden millorar l’eficiència i l’equitat sense posar en risc les garanties laborals. Alguns de nosaltres ens dediquem precisament a estudiar aquests sistemes. El que falta sovint és l’espai on pensar alternatives amb serenitat. En sistemes complexos, petits ajustos institucionals poden tenir efectes molt importants. Però perquè apareguin cal dedicar temps a analitzar el problema i imaginar opcions diferents.
I aquí és on la societat civil pot incidir. No parlem de grans debats teòrics, sinó de dedicar energia col·lectiva a pensar com volem que funcioni el nostre sistema educatiu. Els responsables polítics, inevitablement, responen a qui pressiona. Sense participació civil, el debat queda capturat per les veus més organitzades o amb interessos més immediats.
En aquest context, és rellevant que emergeixin espais que posin el focus en la governabilitat del sistema i no només en la defensa d’interessos parcials. Clam Educatiu ha començat a ocupar aquest espai, articulant professionals, famílies i ciutadania al voltant d’una idea central: situar l’infant al centre i dotar els centres de les eines per construir projectes coherents i sostenibles. No és una reivindicació corporativa, sinó una aposta per reforçar la capacitat institucional del sistema educatiu. Per això m’hi he volgut adherir.
La complexitat no desapareixerà. Però podem decidir com la governem. Si volem escoles amb equips alineats, projectes sòlids i institucions fortes, hem de dedicar temps a pensar-les i construir-les col·lectivament.