L’atzucac electoral
1. Dispersió. La proliferació de candidatures en l’espai independentista és prova evident del desconcert que impera en aquest magma ideològic. I posa en evidència els qui els costa reconèixer que la societat catalana està en una altra etapa i que la memòria del 2017 ara mateix és malenconia. Aquesta precisament és la feblesa de la candidatura de Puigdemont: té cartell, icona d'un moment singular, o històric si es prefereix dir-ho així, però el mateix temps porta la insígnia del passat.
Quan a un projecte polític les coses li van de cara la tendència és a la concentració. Poc o molt, tothom deixa les diferències de costat per encaminar el vot a una o dues forces que puguin ser decisives. Com tothom sap, el sistema electoral beneficia la concentració de vot i la dispersió no fa més que debilitar el conjunt, en aquest cas l’independentisme. Quin sentit té aquesta multiplicació de candidatures? Deixem de costat les vanitats personals, que són a l’origen d’alguns èxits però també de molts fracassos. La proliferació de propostes –sempre els darrers a arribar es presenten com els més autèntics– evidencia la desconfiança en la victòria o, més concretament, la percepció que el Procés està encallat i que és moment de tornar a remenar l’olla. En aquestes circumstàncies prolifera un dels virus de la política, el que impulsa la psicopatologia de les petites diferències. Les rivalitats de cada casa.
Hi ha consciència, doncs, de canvi d’etapa, que la societat catalana no està ara mateix per tornar als furors del 2017, i al mateix temps costa pensar com afrontar aquest nou període, mentre els altres partits intenten obtenir avantatge del desconcert. Vol dir això que la política catalana farà un tomb? El que pot passar és que es produeixi un impàs difícil de desencallar. Que es donin uns resultats que no facin possible una majoria de govern. Ja en parlarem si passa. ¿Seran els uns i els altres capaços de trobar acords transversals per a un nou període?
En tot cas, sí que m’atreviria a dir que tot dependrà de la participació. I que si fos alta el panorama evolucionaria sensiblement. No sembla el més probable. Els que no han anat a votar aquests últims anys no està clar que tornin massivament i una part dels que hi han anat aquest cop podrien quedar-se a casa. La frustració castiga. Segurament una de les raons de la proliferació de llistes independentistes és portar a votar aquests descontents.
2. Sortida. Qui està més ben situat per capitalitzar aquesta conjuntura? Cap on anirà part del votant que va ser independentista però que no vol tornar a l'octubre del 2017 i assumeix que estem en una altra etapa? Evidentment, en qui primer es pensa és en els socialistes. I Salvador Illa dona prou senyals de moderació per poder captar en territori de l’antiga Convergència o dels desapareguts Ciutadans. Però massa gestos conservadors podrien restar-li opcions en el seu propi electorat o en el dels comuns, ara en hores baixes. És evident que el PP capitalitzarà la irritació espanyolista i pujarà, però tots sabem els seus límits a Catalunya. I els comuns arrenquen campanya tocats per la frivolitat d’haver provocat la convocatòria d’unes eleccions en un moment delicat per a ells, no aliens a la crisi de Sumar i Podem, enèsima demostració de la dificultat de certa esquerra d’aconseguir l’estabilitat. Els comuns, probablement, no s’esperaven la resposta d’Aragonès al seu bloqueig.
Naturalment, queda el factor Puigdemont, un impacte en la campanya que es va normalitzant ràpidament, en la mesura que dona raons per dubtar de si és conscient de la situació. La seva proposta de fer anar els candidats a debatre amb ell a la Catalunya Nord no arriba ni al nivell de demagògia. Més aviat té un punt de supremacisme, com si es pensés que està per sobre dels altres aspirants i amb dret a fer-los moure. Tanmateix, sempre hi pot haver algun cop de mà, del sector del poder judicial que va darrere d'ell, que li aporti vot solidari.
L’activisme continuista d’Aragonès, fidel al guió de força tranquil·la d’Esquerra Republicana, ¿li permetrà salvar l’efecte Puigdemont? És una de les incògnites d’aquestes eleccions. Que tenen un curiós teló de fons: l’exquisida formalitat d’unes eleccions al País Basc que són una bassa d’oli. Però això és per a un altre dia.
