Llegim a l’ARA quines seran les ordenances que poden impedir que el Mercat de la Boqueria, conegut arreu del món, acabi sent tan autèntic com el Racó de la Polinèsia de Port Aventura, on et proposen “endinsar-te en una frondosa selva on coneixeràs aus exòtiques i indígenes”. Sí, per aquest ordre: aus i indígenes. A la Boqueria, de moment, ni aus exòtiques, prohibides de fa temps, ni molt menys indígenes, tots foragitats. Diuen aquestes ordenances que els productes elaborats s’hauran de fer “a partir d'una sèrie de productes frescos acordats, presentats a temperatura ambient o en fred, tallats o trossejats, o preparats i llestos per consumir”. És la manera d’acabar, potser, amb els poc nostrats nuggets, però és la manera, potser, de perpetuar aquells pots de plàstic amb fruita tallada a trossos.
Quan hom va al mercat de les espècies d’Istanbul, sent una mica el mateix que el turista (que no sigui idiota del tot) a la Boqueria. Cap istanbulí hi anirà a comprar (diuen que) capsetes de safrà que contenen, en realitat, pèls púbics tintats de vermell, a jugar a regatejar per una samarreta falsa del Barça o per una bossa de pell trenada que es desfarà abans d’arribar a l’hotel. El cartó pedra és divertit —jo, a Las Vegas, davant les piràmides falses, em vaig morir de plaer—, però quan no t’enganyen. Qui de nosaltres es comprarà aquells pots de plàstic amb fruita tallada en lloc de comprar-se, posem pel cas, una poma de Lleida per queixalar pel carrer?
El futur és que les onades de turistes, fins i tot ells, comprenguin que la Boqueria “ja no és autèntica” perquè “ells” (ells som nosaltres) ja no hi van. Llavors, els més espavilats començaran a envair el del Ninot. Faran instagrams on parlaran d’autenticitat. L’estampida no trigarà. Els indígenes marxaran. No es pot anar al mercat si, quan portes un carro de la compra, ja no pots passar de la gentada. I algú dirà que potser valdria la pena vendre fruita (la que no es pot vendre) tallada a trossets i en gots de plàstic.
