Cap a l'autoritarisme climàtic?

Potser aquest estiu –amb temperatures rècord, inundacions mortals i voraços incendis descontrolats que només al Canadà van destruir una quantitat d'arbres equivalent a tots els d'Alemanya– ens ha fet la impressió d'una advertència final: si no actuem de manera dràstica i urgent, l'actual emergència climàtica esdevindrà un desastre climàtic inevitable. Alguns poden estar temptats de pensar que arribem al punt que la nostra única oportunitat de respondre a aquesta amenaça amb prou velocitat i potència és abraçar una ferma autoritat estatal... i fins i tot l'autoritarisme descarat. Però la idea que els autoritaris de perfil ecològic assoliran més bons resultats climàtics que els líders democràtics és una fantasia perillosa.

Els dubtes sobre la capacitat de les democràcies d'actuar de manera ràpida i eficient no són nous. Els governs que permeten (en teoria, tot i que no sempre a la pràctica) que tothom hi participi són sistemes imperfectes i lents. Sovint poden haver-hi actors influents que vetin accions que tenien el suport de la majoria. D'altra banda, la idea que les masses irracionals tenen massa poder –cosa que durant molt de temps només s'expressava sotto voce– resulta ara, a l'era de Donald Trump, socialment acceptable. Per exemple, els votants tendeixen a castigar els polítics que prenen mesures per evitar catàstrofes, i a recompensar-los per adoptar actituds heroiques durant els desastres, tot i que alleujar els desastres resulti molt més car que evitar-los.

Més enllà dels prejudicis habituals –alguns tan antics com els escrits de Plató–, es pot afirmar que alguns dels beneficis de la democràcia no són gaire útils davant l'emergència climàtica. Les democràcies s'enorgulleixen de poder revisar totes les decisions: es poden actualitzar i millorar les polítiques, i els que perden una elecció poden guanyar la següent (i això els empeny a continuar participant en el joc democràtic). Però les decisions relacionades amb el clima tenen conseqüències importants i irreversibles, per la qual cosa, encara que les males decisions –com no fer prou– es revisin després, el mal ja estarà fet.

Altres crítiques contemporànies són encara més categòriques: les democràcies es basen en acords, però les negociacions sovint resulten incoherents, especialment en els sistemes multipartidaris, perquè involucren massa actors polítics que es volen sortir amb la seva. L'actual coalició governant alemanya en sembla un exemple clar. Corregir aquestes incoherències demana temps, un recurs amb què les democràcies compten en circumstàncies normals però que certament no tenen ara que el planeta s'escalfa i es torna més apocalíptic cada dia.

Una altra qüestió clau deriva del domini de facto que exerceixen les empreses a les democràcies capitalistes. Atès que l'acció climàtica inevitablement perjudicarà els interessos d'almenys alguns capitalistes, sembla probable que aquests interessos impedeixin que es facin els passos necessaris a temps... o potser mai.

Amb el ràpid increment de la crisi climàtica, també augmenten les crides descarades a adoptar una manera de decidir més autoritària. N'hi ha que defensen un enfocament tecnocràtic i assenyalen la Xina com l'exemple perfecte –se'ls escapa, sembla, la ironia que aquest país és el principal emissor de gasos d'efecte hivernacle del món–. Altres, com el pensador suec Andreas Malm, projecten un nou tipus de leninisme-comunisme de guerra.

Aquestes propostes porten a preguntes òbvies que els seus defensors mai no acaben de respondre del tot. Si, per mor de l'acció climàtica, el poder es concentra en mans d'un estat que no respon al poble, com s'eviten els abusos de poder? Per què un règim autoritari, en absència de qualsevol mecanisme de rendició de comptes, mouria un dit pel canvi climàtic? ¿Realment esperem que els interessos poderosos que actualment obstaculitzen l'acció climàtica no seguirien sent tan poderosos, o més encara, sota una autocràcia climàtica?

Els règims autoritaris són especialment corruptes. Per tant, la idea que un sistema d'aquesta mena estaria lliure d'"interessos especials" i que el conduirien tecnòcrates racionals i neutrals és poc convincent. De fet, el més probable és que, lluny d'impulsar l'acció climàtica, passar a un estil autoritari de presa de decisions només empitjoraria les coses.

L'autoritarisme climàtic també podria resultar contraproduent de maneres menys evidents. Als sistemes de govern amb cert grau de llibertat, l'oposició és inevitable. I si les autoritats troben que cal aplicar noves restriccions per fer callar les crítiques o la resistència, bé poden acabar erosionant altres llibertats bàsiques, com ara la de produir i intercanviar idees potencialment transformadores.

Imaginem el següent. Un grup de científics climàtics denuncia les polítiques del dictador climàtic per insuficients i intenta mobilitzar altres ciutadans per exigir accions més intenses. En un intent de restaurar "l'ordre", el dictador imposa mesures que restringeixen les llibertats acadèmica i d'associació. Els experts no només hauran perdut capacitat d'influir sobre la resposta climàtica estatal. També pot ser que ja no puguin desenvolupar o compartir idees i innovacions que podrien ampliar la nostra capacitat col·lectiva de solucionar l'escalfament global.

És cert, res de tot això implica necessàriament que els sistemes democràtics siguin especialment aptes per promoure l'acció climàtica. En realitat podríem concloure que d'instruments polítics aptes no n'hi ha enlloc. Però això omet un punt clau: els obstacles a l'acció climàtica eficaç que hi ha en les democràcies actuals no els són inherents. De fet, són contradictoris amb els ideals democràtics i, en una democràcia que funcioni bé, haurien de desaparèixer.

La influència desproporcionada del sector dels combustibles fòssils sobre el procés polític, per exemple, no només perjudica el medi ambient sinó que resulta fonamentalment antidemocràtica. Encara que no ens haguéssim d'ocupar amb urgència de l'emergència climàtica, els ciutadans tindrien bons motius per exigir canvis. La conclusió és clara: si no ens posem seriosos amb l'emergència climàtica, no salvarem la democràcia, i si no ens prenem els ideals democràtics seriosament, no salvarem el clima.

Copyright Project Syndicate