Aznar
Aznar encarna el salvapàtries recurrent d’Espanya, l’esperit bel·ligerant i altiu de qui posseeix la veritat de la nació ferida. El victimista orgullós. El detector d’enemics interns. Amb la pèrdua de l’imperi d’ultramar, caigut del tot el 1898, els enemics externs van deixar de ser plausibles: els últims simulacres de confrontació (Gibraltar, Perejil) tenen aire d’opereta. Farien riure si no fessin pena. També hi ha, esclar, l’amenaça invasora de la immigració, contra la qual cal aixecar reixats físics i metafòrics, un suposat perill identitari que es branda amb barroera eficàcia. Però com estem veient arreu d’Europa amb l’ascens de la ultradreta (també a Catalunya: Orriols), el de la immigració no és un tret distintiu del nacionalisme espanyol. El que sí que és distintiu per a Aznar i tot el que representa són els eficaços enemics interiors, convertits en la pega grega que cohesiona el sentiment de la pàtria ideal, unitària i eterna. Aquesta és la funció que des de fa uns quants segles –sí, segles– fa Catalunya. La pega basca (ETA) és més recent, tot i que també ha estat ben rendible.
Aznar és Espanya en el sentit més pur i retrògrad. Una Espanya que de tan uniforme expulsa milions d'espanyols. Fa por a la majoria de catalans i també a tants altres peninsulars, no només perifèrics, que sincerament no voldrien perdre Catalunya tot i que no entenguin el sobiranisme. La diversitat que no tolera Aznar segueix traient el cap, com va passar el 23-J. Però no té qui realment la representi i l’aglutini. No hi ha cap líder estatal, cap intel·lectual, cap figura mediàtica que aixequi amb orgull la idea d’un estat plurinacional, que surti desacomplexadament a defensar catalans i bascos. En els darrers temps qui més s’hi ha acostat ha estat Zapatero, però li pesa el seu "Apoyaré el Estatuto" que va acabar retallat. També hi ha Yolanda Díaz: la foto amb Puigdemont és valenta. Aviat sabrem quina dosi de convenciment i quina de tacticisme hi ha al darrere.
Pedro Sánchez ha fet de la necessitat virtut, ja veurem fins on i fins quan. El mateix Aznar en el seu moment va tenir enviats a negociar amb ETA i va flirtejar amb Pujol al Majestic, parlant –va dir– català en la intimitat, i ha acabat com ha acabat. I el tàndem socialista Felipe-Guerra van fer de Catalunya, durant les primeres dècades de democràcia, un feu electoral seu i van conviure amb un PSC catalanista: escoltar-los ara fa vergonya. El pragmàtic Sánchez haurà de sostenir la negociació amb els partits de Puigdemont i Junqueras sota una pressió eixordadora, per no dir histèrica. El Madrid de la dreta bramarà, també el de l’esquerra jacobina. El circ tot just ha començat.
En altres temps el que avui representa Aznar hauria correspost a un militar colpista. Ara és un civil amb el mateix esperit "colpista", com han dit des de la Moncloa. De moment Sánchez no s’arronsa. Amnistia? L’aznarisme transversal, que també podríem batejar com a postfranquisme sociològic, creu que si algú, des d’una majoria democràtica, aspira a negociar amb la Catalunya que ja no aspira a canviar Espanya sinó a sortir-ne, vol dir que la democràcia s’equivoca. L’independentisme és l’enemic sense matisos, i punt. Només se’l pot combatre. ¿Seduir Catalunya amb un millor tracte diferencial? ¿Finançament, llengua, competències, reconeixement simbòlic? Per a tots els Aznar d’ara i de sempre això també seria trencar Espanya. Són ells els que han engendrat la seva pròpia bèstia independentista. Ni Cambó ni Companys ho eren. L’irredempt Macià va acceptar la Generalitat autonòmica (negociant, esclar). El catalanisme va ser un dels pilars del règim sorgit en la Transició. Ni Pujol ni Maragall no anaven més enllà d’una plenitud en l’autogovern.
Aznar fa temps que està trencant Espanya. Abascal i Ayuso són creacions seves. Feijóo no té més remei que seguir-li el joc. El fracàs de la negociació serà la seva victòria.
