Un bany d’humanitat

Ara que l’eficàcia de la intel·ligència artificial ens fa sentir tant de vertigen, la festa de l’ARA va recordar-nos que el periodisme és un humà mirant als ulls de la realitat. En paraules de la directora, Esther Vera, l’opció d’aquest diari és “demostrar que la veritat necessita algú humà que escolti, que contrasti, dubti, rectifiqui, comprengui, expliqui". I en aquest sentit, la festa de l’ARA va ser un bany reconfortant d’humanitat. 

Theodor Kallifatides va explicar la història del director del diari on va treballar de jove, a Atenes, que cada vespre baixava al vestíbul de l’edifici a parlar amb el porter, perquè era “l’opinió pública”. La Graciela Noguera se’ns ha fet gran i ha passat de la falda del doctor Broggi a explicar dalt d’un escenari que, a vegades, els seus companys de 4t d’ESO els diuen a les noies “Ves-te’n a la cuina” o “Posa’t a netejar”, però que ella sempre els replica. Catalunya, 2025. Té caràcter, la Graciela. Cal caràcter per tractar amb les passions més baixes de la humanitat.

Saludar la germana de la Tatiana Sisquella, o el germà de l’Ignasi Pujol, és reviure la seva immensa humanitat, i recordar el Carles Capdevila amb el premi que porta el seu nom és tornar al nostre manifest fundacional, allà on diu que “L’ARA vol adreçar-se a la part més activa de la societat, als educadors, als emprenedors, empresaris i professionals compromesos, als promotors de l’associacionisme, a la gent que fa la nostra cultura, i als científics”. 

Mirant aquell novembre del 2010, el Toni Soler la clava: “Fa 15 anys érem un país amb moltes expectatives. Ara veig moltes expectatives, però també moltes pors”. Aliens encara a les pors contemporànies, els fills més petits dels treballadors de l’ARA van recordar-nos que els fulls del diari són ideals per a un terra acabat de fregar o per embolicar unes castanyes torrades. Sí, un deliciós bany d’humanitat.