La portada més icònica de l'ARA, 15 anys després

Sembla que hagi entrat una estrella. És ella? Uau, que gran. Mentre travessa la redacció passa pel costat de la secció de fotografia. S’aixequen el Francesc Melcion i el Xavier Bertral, que formen part de l’equip inicial, dels que hi eren ja abans del 28 de novembre de 2010, i li diuen: "Som nosaltres els que et vam fer les fotografies". Parlen d’una imatge icònica per al diari, la del primer número, on apareix una criatura als braços del doctor Moisès Broggi. 

Ella és la nena de la primera portada. Es diu Graciela, va ser el primer nadó nascut l’any 2010 i avui, com el diari, suma ja 15 anys. "Saps qui és el senyor que t’agafa?", li preguntem. Diu que ho ha buscat, i que ha trobat que era un metge important. Però que no en sap gaire més, diu que era massa petita per recordar aquell dia. La imatge, pensada, pensadíssima, pretén capturar en una única instantània el llegat de la Catalunya del passat i els reptes de la Catalunya del futur a través de dues persones. Avui, 15 anys després, una d’elles ja no hi és. El doctor Broggi, que aleshores tenia 102 anys, va morir dos anys després, amb 104, el 31 de desembre del 2012, un dia abans que la Graciela fes tres anys. Però la fotografia se substitueix per una conversa entre la mateixa Graciela i un dels nets del cirurgià, Oriol Broggi, actor i director teatral. Els proposem que es coneguin, que xerrin i que en surti un text que puguin llegir durant la festa de la Nit de l’ARA. Ens trobem a la Biblioteca de Catalunya, l’espai on assaja La Perla 29, la companyia d’Oriol Broggi. "Saps què? –li diu quan es coneixen– Crec que això, a l’avi, li faria il·lusió". 

De Collbató a Mataró

La Graciela és filla de pare català i mare guineana. L’any 2010 vivia a Collbató, avui viu a Mataró, al barri de Cerdanyola, amb la mare i els seus germans, més grans, que van poder venir de Guinea. Estudia 4t d’ESO, li agrada l’institut i alguns professors, “sobretot la Marta, d’anglès, i l’Arantxa, de castellà, que sempre noten si em passa alguna cosa”. Explica que la mare sempre li demana que estudiï. Ella treballa netejant habitacions d’hotel. "Treballa molt i de manera honrada. Jo sé que he d’ajudar, som molts a casa". I té clar el que li agradaria fer: vol ser guàrdia civil.

L’Oriol somriu, la mare arrufa el nas. "Ja tindràs temps de pensar-ho", diu l’Oriol, que li explica que en realitat ell es va matricular a la Facultat d’Història i ho va acabar suspenent tot: “Ja m’havia posat a fer altres coses vinculades a les arts escèniques… I em van acabar fent fora de la universitat". Ella, però, replica que té clar que és una “persona d’acció” i que vol ser policia. 

No sabem què en diria Moisès Broggi. Ell, que va ser cap de l'equip quirúrgic de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil i reconegut antifeixista. “Encara recordo un dia que em vaig presentar amb una camisa negra estil Ovidi Montllor –recorda l’Oriol–. Em va dir que no podia oblidar el passat. I que aquell era un signe molt marcat contra el qual havia lluitat molta gent de la seva generació”, en referència a les forces paramilitars del règim feixista de Mussolini.

Els diaris

Llegiu la premsa? "De vegades voldria no assabentar-me de res, perquè el que llegeixo em preocupa", diu l’Oriol. La Graciela respon amb la mirada. La seva és una generació que òbviament no compra diaris de paper, però tampoc s’informa a través de capçaleres digitals. 

“A mi m’inquieta això de la teva generació, dels nois joves que tenen idees retrògrades”, diu l’Oriol. I la Graciela li explica que de vegades, a l’institut, els diuen coses mig de broma, com “ves-te'n a la cuina” o “posa’t a netejar”. “Però jo sempre els hi contesto”, afirma. “I no us preocupa el discurs antiimmigració o racista?” Esclar, diu Broggi. La mare de la Graciela intervé, i li diu: “T'enrecordes dels problemes al col·legi? També has hagut d’aguantar coses pel color de la pell…” 

Futur

“No deixa de ser curiós que el meu avi morís un 31 de desembre, i tu nasquessis un 1 de gener”, diu l’Oriol. 104 anys, tenia aquell 31 de desembre del 2012. Aviat és dit. “Jo ja soc a la meitat, si tinc la sort de viure el que va viure ell”, i explica que, un dia, els parlava de tot el que s’hauria perdut si hagués mort a una edat tan comuna com els 80 anys: “La tendresa, la pau i recollir allò que havia sembrat”. I vosaltres, què penseu quan penseu en el futur? Ho preguntem. Es miren. “Jo ja tinc la feina bastant feta. Crec que m’agradaria aturar el temps –diu l’Oriol– i poder-me quedar una mica com estic. Tinc les filles a casa, però ja són grans i la veritat és que em fa sentir molt bé estar amb elles. I he estat molts anys treballant molt, no vull trigar gaire a pensar com traspassar la feina feta. I voldria estar tranquil”. 

I tu, Graciela? “Crec que m’agradaria tenir fills jove. Però tampoc gaires, dos. I una casa gran, on pogués tenir diferents plantes i viure amb la parella, però també les amigues”. "I jo?", protesta, rient, la mare. “La mare també, esclar. Soc conscient de tot el que ha fet, i també la vull cuidar”.