Barcelona, una utopia realitzable
En democràcia, la transmissió d’una idea és clau per concentrar en un determinat moment la força necessària per desenvolupar una acció política capaç de transformar la realitat. Bàsicament, el procés consisteix a explicar la realitat present d’una determinada manera, projectar una nova realitat possible i generar la força per empènyer cap a l’objectiu. Aquí parlem de la idea com a relat de l’objectiu comú a què aspirem, que pel que fa a aquest article és Barcelona.
Com qualsevol altra ciutat, Barcelona és un sistema complex que pot explicar-se de mil i una maneres i, també com en qualsevol altra ciutat, el relat que s’imposa i configura la identitat present de Barcelona determinarà la ciutat futura que ara construïm.
En els últims quaranta anys l’Ajuntament ha comunicat la ciutat de formes diverses, transformant-ne progressivament la idea que en tenim per conduir-nos cap a diferents objectius. El cas més evident poden ser els Jocs Olímpics, però els exemples són interminables i de dimensions variades. Amb el pas del temps i la creixent despolitització social els missatges de l’Ajuntament s’han banalitzat, assimilant les formes de la comunicació publicitària. Això, afegit a les successives accions de govern municipal, ha reconfigurat la percepció de la ciutat -que a hores d’ara ha esdevingut una marca comercial al servei dels interessos d’una minoria- i la figura del ciutadà -a qui han infantilitzat com si fos incapaç d’entendre res.
Amb el pretext de no espantar el turisme -ja sigui de platja, Pedrera o congrés del mòbil- els espais de la ciutat, els seus habitants i les activitats que s’hi desenvolupen s’han maquillat per mostrar-se al món i s’han fet servir com a estendards -mentiders i descafeïnats- de la marca Barcelona, que no de la ciutat. L’aparador de la millor botiga del món posa els objectes més llampants a primera fila per amagar de la vista allò que el criteri publicitari considera lleig.
És així, fins al punt que, tot i els conflictes ciutadans i les mancances en sanitat, ensenyament, habitatge, distribució de la riquesa, ocupació laboral, desindustrialització, etc., l’Ajuntament del govern Trias declarava Barcelona la ciutat més creativa del món i capital, entre altres coses, de l’arquitectura, la moda o el disseny. La ciutat ja no és ciutat sinó producte, és smart city, i no hi ha espai per qüestionar-ho.
Com a conseqüència d’aquesta projecció esbiaixada d’una realitat incompleta, greus problemes de Barcelona i dels seus habitants no s’han observat i debatut com cal, sinó que s’han amagat i estigmatitzat durant dècades, amb efectes nefastos per als que els viuen en primera persona.
Ara fa gairebé un any, quan Barcelona en Comú va guanyar les eleccions i Ada Colau va esdevenir alcaldessa, semblava que tot això havia de canviar i que ideològicament el futur de la ciutat s’expandia. Però han passat els mesos i la idea de ciutat és continuista, la imatge de Barcelona innòcua i la seva identitat no s’ha mogut ni un mil·límetre d’on era.
Per molt que sembli la cançó de l’enfadós, cal que reivindiquem una vegada i una altra que Barcelona no és un producte comercial i que la seva comunicació no pot ser la promoció d’una marca o el catàleg de temporada d’un proveïdor de serveis. És a partir d’entendre Barcelona com un espai de vida en comú i no com a pretext publicitari que podrem fer-la millor per viure-hi, més justa i solidària, més innovadora i sàvia, més rica i generosa.
I la ciutat, a diferència dels anuncis, té conflictes. O més ben dit: la ciutat és un conflicte permanent, dinàmic, un xoc constant de desavinences i diferències en convivència. Aquesta Barcelona en què la ciutadania no és model de passarel·la, no és moderna de revista i no és alegre de postal és la que ha de ser protagonista de la comunicació de l’Ajuntament. I això no vol dir que no sigui bonica, moderna i alegre, vol dir que la seva bellesa, modernitat i alegria no siguin elements publicitaris per transmetre missatges que no tenen res a veure amb la bellesa, la modernitat o l’alegria.
Abans que Barcelona tingués una alcaldessa disfressada de superheroïna, Bogotà ja havia viscut l’impacte d’aquesta imatge: Antanas Mockus va disfressar-se de superciutadà durant la campanya per a l’alcaldia de Bogotà de 1995 i va guanyar les eleccions com a independent amb un programa basat en el desenvolupament de la cultura ciutadana. La dràstica transformació de Bogotà -sanejament de les finances, reducció de la violència i la contaminació, racionalització del trànsit, etc.- que va aconseguir Mockus va començar amb un canvi radical de la percepció de la ciutat com una cosa de tots i del rol de ciutadà com a individu responsable. En resum, va ser la consciència i la pertinença al que és comú el que va permetre la transformació.
El que va fer Mockus a Bogotà fa vint anys no té res a veure amb el que passa a Barcelona avui en dia i curiosament és exactament el mateix. Venim de molt avall: d’una crisi econòmica molt severa, d’una crisi política i institucional escandalosa, però també d’una crisi d’identitat cívica molt greu. I aquesta última també l’hem d’enfrontar i resoldre amb urgència.
La comunicació de l’Ajuntament de Barcelona actual -amb els seus dibuixets, amb les seves selfies - continua fent servir codis publicitaris i configura una imatge innòcua de la ciutat que no es correspon a la nostra realitat. Aquesta comunicació, plana i inconsistent, que ens tracta de gamarussos, no pot ser la base del diàleg ciutadà que ens porti a la participació ciutadana que suposadament pretén.
La veu de l’Ajuntament ha de ser la veu amplificada de la ciutadana, en tota la seva diversitat, complexitat i potència. Cal que l’Ajuntament escolti i amplifiqui aquesta veu polièdrica. Cal que l’Ajuntament es dirigeixi als infants, esclar, però és necessari que també es dirigeixi als adults respectant la nostra presumpció d’intel·ligència. I sobretot, amb aquestes eines, el fet que estableixi un diàleg ciutadà que fa molta falta només pot ser enriquidor.