El febrer de l’any 1926, ara fa exactament cent anys, la Revista de Catalunya va iniciar una enquesta sobre la “Catalunya-Ciutat”, un concepte encunyat el 1905 per l’escriptor modernista Gabriel Alomar. Des d’una posició catalanista però del tot contrària al regionalisme conservador, Alomar propugnava una revaloració de la idea de ciutat, que al seu parer era on es trobava, històricament, “la força de les nacionalitats” i del seu ressorgir. Per això, l’escriptor mallorquí (que posteriorment seria un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya), sostenia que calia emprendre “la barcelonització de Catalunya, de la vella Catalunya muntanyana i pagesa, desvirtuada per la convivència secular amb l’Espanya espanyola”. És més, augurava que “fins que el poble català no reprengui el moviment de la seva òrbita a l’entorn de la nova Barcelona, fins llavors no hi haurà nació rediviva”.
Un altre polític republicà, el doctor Martí i Julià, va adaptar més tard la fórmula d’Alomar i va afirmar que “l’objectiu del nacionalisme és que tot Catalunya sia ciutat”. La idea es va obrir camí, fins i tot en sectors conservadors del catalanisme, i Eugeni d’Ors la va adoptar per al Noucentisme, coherent amb la seva voluntat d’estendre arreu del país una “civilitat” que volia construir una cultura nacional però també tapar, i emmascarar, la conflictivitat inherent a una societat de classes fortament desigual. Així doncs, no és estrany que la Revista de Catalunya fes una enquesta sobre el concepte de Catalunya-Ciutat, des del convenciment, expressat pel seu director, Antoni Rovira i Virgili, que “seria difícil trobar una fórmula ensems més exacta, més concisa i més expressiva”. El resultat no va ser, però, del tot satisfactori: d’acord amb el resum que en feia el mateix Rovira al cap d’uns mesos, el desembre de 1926, Catalunya no es trobava encara “espiritualment” conjuntada i, tot i que en els decennis previs les distàncies geogràfiques i espirituals s’havien atenuat considerablement, “el problema consisteix a cohesionar i a organitzar la Catalunya-Ciutat. La nostra Ciutat de la Intel·ligència la tenim ja ara. Però cal eixamplar-la, millorar la urbanització, assegurar i facilitar els enllaços. La Catalunya-Ciutat ha d’ésser l’òrgan de la unitat cultural catalana”.
Rovira constatava llavors que l’objectiu proposat no estava a l’abast: “La fruita no és encara prou madura” i “el moment no és del tot propici”. Alhora, es mostrava particularment dolgut pel fet que, al llarg de l’enquesta, havia constatat “els persistents planys i acusacions contra el centralisme barceloní i contra el caràcter absorbent de Barcelona”. Ell, que no era pas barceloní, es revoltava contra aquesta idea, i afirmava en canvi que “Barcelona, en el curs de la història, ha pecat molt més per manca d’ambició [...] que no pas per afany d’agabellar, absorbir o centralitzar”. A parer seu, el “cap i casal de Catalunya” no havia estat ni “capitalitat burocràtica ni directora fèrria”, de manera que “mai no ha dictat la llei a la terra de Catalunya”. És més, “ha estat més tímida que agosarada” i “per als altres, més generosa que gasiva”. I concloïa, de forma contundent: “Ha odiat poc, i l’han odiada molt”.
Avui, cent anys després –i en un moment en què està en vies d’aprovació el pla director de l’àrea metropolitana de Barcelona que ha de substituir el vell PGM del 1976, decisiu per ordenar l’accés a l’habitatge i la mobilitat integrada–, la Catalunya-ciutat és una realitat palpable: la vella oposició camp-ciutat, la Catalunya rural versus la Catalunya urbana, ha estat superada per una urbanització no només física del territori que, en certa manera, ha fet que “tot Catalunya sia ciutat”. Un territori porós, permeable, que actualment, malgrat les malvestats ferroviàries que patim —Rodalies és, o hauria de ser, de fet, el metro d’aquesta gran ciutat—, està plenament connectat pels “enllaços” de què parlava Rovira i Virgili.
El que no ha desaparegut, em sembla, és la també vella qüestió del paper que ha de tenir el Cap i Casal respecte del conjunt català. Als anys 80 i 90, Jordi Pujol en va fer un dels seus cavalls de batalla, i la idea de Maragall d’un poder metropolità va desencadenar una “guerra cultural” avui ja esvaïda. Però en alguns sectors segueix vigent el recel que la barcelonització suposi una pèrdua per a la catalanitat, i s’arriba a formular que, en realitat, el que cal és una catalanització de Barcelona. La qüestió cal no obviar-la, perquè el futur del país va estretament lligat a l’evolució de la seva capital (pregunteu-ho, si no, als valencians, o als mallorquins!), però si el debat ha de ser mínimament fructífer, i honest, ens hauríem de posar d’acord abans sobre què significa la catalanitat, sense mirades excloents ni restrictives, sinó atentes a una realitat demogràfica i social que està canviant ràpidament.
