Barques en terra

Visc a la costa i surto a caminar sovint pels afores. Gràcies a aquestes passejades, amb el temps he anat descobrint aquí i allà una flota dispersa de barques de secà fondejades a terra, com si això fos l’Atlàntic i hagués baixat la marea.

Ara mateix, el cel és net i lluminós pel vent. D’alguna batalla naval al cel devien anar-se enfonsant aquestes barques fa anys, com fulles que cauen d’un arbre. Barques abandonades en descampats, vinyes o magatzems a l’aire lliure, derelictes al fons d’una mar evaporada, sobre onades de pols, amb les banderoles estelades fetes un parrac i amb els noms descolorits a popa, noms com ara Ítaca. De vegades no em trobo la barca sencera sinó els menuts, la cabina amb la roda del timó, el casc de fibra de vidre esgrogueït i tacat de floridura negra, amb el timó enfonsat a terra com una rella d’altres temps, o l’esquelet, entre onades d’esbarzers, inundat de males herbes que hi creixen a dintre i que travessen amb les arrels la quilla i les costelles i arrapen la barca a terra. En comptes de peixos hi van ocells i gatots.

No hi deu haver un pitjor naufragi que l’aterratge. Ara amb la primavera començaran a navegar entre una escuma de flors. Abans escorxaven la mar, que treia greix blanc. Van començar una odissea i van perdre una guerra. Els capitans i els patrons van fugir, van foradar el casc, es van vendre les barques. Les barques van ser arrencades de l’aigua amb grues i dutes terra endins amb remolcs. Les van abandonar en un país hostil, entre tanques de somiers i gossos guardians que borden. Què els expliques, als terrassans, de la mar? Els nens van jugar-hi una temporada, però al ras les barques van anar-se podrint i tornant-se un perill, i ara són trastos que fan mal als ulls. En una barca, un immigrant hi ha dut un matalàs. En una altra, uns adolescents hi seuen a mirar el mòbil i fumar. L’altra, un borratxo l’ha omplert d’ampolles buides. Són un idioma enfangat en el llot. Les àncores han estirat fins al fons les barques encadenades. S’han tornat submarins, però no aniran més avall. Penso en les famílies que hi sortien a mar a l’estiu, en les festes a bord, la música, els llibres, coca i vi a la bodega, la promesa d’una pesca abundant, la il·lusió i llibertat. 

Quan es fa fosc, les barques es dissolen en la nit, sense cap llum a coberta. Només en cas de tempesta, amb els llamps, es reconeixen un moment entre elles. L’endemà tornen a emergir com malsons. Si els hi sortissin cames, no sabrien on anar, perquè a terra no hi ha fars, ni ports. Només s’esperen.