De bestieses

«Hi ha una opció
i és qualificar de terrorista
la definició de terrorisme»
Juan José Millás, 2005

Corria l’abril de 2002 i érem massa joves però no prou ingenus, perquè l’aznaritat va ser alhora una escola, una hòstia i una cicatriu que encara dura. De la nit al dia, ens vam llevar a la Vila de Gràcia amb tres companys acusats de terrorisme per ordre de la virreina Julia García-Valdecasas, delegada de ferro a Barcelona. La broma de la democràcia, quan la democràcia és de broma, va durar 1.150 dies comptats. De demanar-los 10 anys de presó a arxivar la causa –i ni tan sols judici–. Ximpum. El fals grup terrorista va néixer mort i va morir allà on va néixer: en un fosc despatx de la comissaria de Via Laietana. Un dels inspectors que s’ho va empescar el vam veure ben actiu l’u d’octubre de 2017 i ha estat reiteradament ascendit. Paràboles transicionals de la memòria, el grup 6 de la Brigada Provincial d’Informació que va fabricar aquella farsa duu, en democràcia, el mateix nom i nombre sinistres que duia la Brigada Político-social en dictadura: VI. Abans, el 2001, quan algú –d’extrema dreta dura– va provar de col·locar, ara sí, un artefacte explosiu a les Cotxeres de Sants, la mateixa unitat policial va trigar cinc minuts a emetre un comunicat on es llegia: "Es tracta d’un grup d’amics que volia donar un ensurt al moviment okupa". Que eren amics seus és de pressuposar, esclar. 

Cargando
No hay anuncios

El mateix febrer de 2002, en distopia paral·lela, arrancava el malson policial i judicial dels anomenats "quatre d’Iruña" –sobrenom pres dels "quatre de Gilford", que tots retenim a la retina per la pel·lícula En el nom del pare–. Es van estar dos anys a la presó acusats de ser membres d’ETA fins que un dia un jutge, conscient del pou sense fons que és la tortura, va decidir que allò no tenia ni cap ni peus i els va alliberar de cop i sense cap càrrec. 700 dies a la presó, i els responsables, en parador conegut però impune –i ara escriviu amb mi cent cops a la pissarra: "Estat de dret"–. Només un any després, el febrer de 2003, menys joves i molt menys ingenus i en el zenit d’una aznaritat que cavava el seu ocàs, ens desvetllàvem insomnes escoltant com la Guàrdia Civil tancava el diari Egunkaria, detenia i torturava els seus directius i els acusava de terrorisme. "Una operació en defensa de l’euskera", va dir Ángel Acebes per justificar el tancament de l’únic diari escrit en llengua basca. El 2010 –set anys després– Egunkaria era absolt amb una duríssima sentència que reblava que el tancament no havia tingut "cap habilitació constitucional directa". Cap jutge ni cap guàrdia civil dels que van inhabilitar la Constitució va ser mai processat per aquell atropellament –i el conductor segueix al volant–. Cirereta prosaica, el 2007, mentre s’aconseguia il·legalitzar per la via d’urgència la formació basca ANV, al fiscal general del moment, Conde-Pumpido, se li va escapar en un esmorzar amb mitjans: "Nos hemos pasado, pero ha colado". Avui presideix el Tribunal Constitucional.

El 2007, quan ja deixàvem de ser joves però no precaris, ens detenien Núria Pórtulas, activista anarquista en comarques gironines. Va estar empresonada quatre mesos acusada de terrorisme. Es van dir moltes bestieses, proporcionalment inverses a l’absoluta manca de proves. La Núria va ser absolta en tots els termes dos anys després i dràsticament: és impossible col·laborar amb una organització terrorista quan aquesta ni tan sols existeix, reblava la sentència. Eren els temps en què es denunciava Guantánamo com a zona de no-dret –i el 2008 encara esclataria el dantesc cas dels 11 del Raval, falsament acusats de terrorisme i empresonats durant sis anys–. Atziaga visió anticipada, va ser aleshores quan l’estimat August Gil Matamala va profetitzar: "Primer es van empescar la figura del terrorista desarmat i no trigaran gaire a inventar-se la figura del terrorista pacífic". Un dels primers a tastar la nova figura –que el desori passa a totes bandes i la desdemocratització global s’accelera arreu– va ser l’admirat escriptor Erri de Luca. La fiscalia de Milà demanava per a ell fins a cinc anys de presó per instigació del terrorisme. Va ser categòricament absolt. Dos anys després, esclar. El procés és el càstig, deia Kafka. Era 2014 i, encadenant crisi rere crisi, va tornar a ser el torn recurrent dels anarquistes. Aquelles espectaculars operacions rebatejades com Pandora i Piñata, que alertaven del terrorisme llibertari a Catalunya, van quedar –anys després, per descomptat, i sota un oblit general i una amnèsia sistèmica– en el més solemne i vergonyós arxiu. 

Cargando
No hay anuncios

Ja era 2018, a cavall entre esgotats i esperançats, i ens detenien Tamara Carrasco, acusada de terrorisme a tota portada enmig d’un xou tricornial retransmès en directe. Un xiulet i una careta de Jordi Cuixart constituïen les proves. Una estranya ordre de confinament, en temps d’excepció, la va recloure a Viladecans durant un any. Tamara va ser doblement absolta. Podríem afegir massa coses i massa casos, perquè això només és un breu breviari d’una llista inacabable: Èric i l’Exèrcit del Fènix; el regidor de Vic Joan Coma acusat d’incitació a la sedició per dir "per fer una truita cal trencar els ous"; i fins al darrer humorista que encara no sap que el processaran per fer-nos riure dels desoris quotidians. Mentre tot això passava i passa encara, alguns, banalitzant brutament el terrorisme i en cinisme inesgotable, es demanen ara com és possible que es parli avui de degradació democràtica, devaluació jurídica i retrocés autoritari a l’estat espanyol. 

Citarem els altres, ja que a nosaltres –infrahumans– mai ens escoltaran. El mateix 1-O, diversos comandaments policials van emetre un duríssim comunicat contra l’operatiu que havien protagonitzat –i que les mans del poder van obligar a retirar–. El mateix DAO, és a dir, el màxim responsable policial del CNP, Eugenio Pino, va dir en seu judicial: "Hemos hecho operaciones que pondrían los pelos de punta. Por el interés de España". Repreguntat al Congrés sobre el sentit últim del todo por la patria, va respondre, milhomes: "Todo es todo". De fet, el seu ministre de la porra, Jorge Fernández Díaz, està avui processat i demanen per a ell 15 anys de presó –i la notícia de la setmana és que ha demanat, ell mateix, que s’imputi també el PP com a acusat i beneficiat–. I una darrera. Àudio enviat a María Dolores de Cospedal per Villarejo, on aquest sosté que cal obrir una segona operació Catalunya per "acabar con los independentistas de una puta vez por todas". 

Cargando
No hay anuncios

Altres també es demanen per què cal rebobinar fins al 2012 com a data d’inici. Cediré la paraula als fiscals que van protestar aleshores. Corria aquella tardor i dos comissaris, sense cap mena d’ordre judicial i desplaçats des de Madrid, es van plantar a la Ciutat de la Justícia. Era el 29 d’octubre de 2012. Eren José Luis Olivera, del CICO, i Marcelino Martín Blas-Aranda, cap d’Afers Interns. Volien convèncer els fiscals anticorrupció, que s’hi van negar en rodó, per escorcollar la seu de CiU en plena campanya electoral. L’estranya visita va acabar suscitant la protesta dels fiscals i una queixa formal del Consell Fiscal. Però pocs mesos després, tots dos comissaris rebien la medalla al mèrit policial amb distintiu vermell, un reconeixement remunerat.

Memòria retrovisor, present imperfecte i futur incert, un agafa la mida dels nostres dies quan de cop torna al cap del carrer, com si sempre fos ahir i mai demà. Aquest dilluns –més vell, més perplex i ja sense cap ingenuïtat– tot retornava quan havia de llegir, amb ulls esbatanats i un cop de puny a l’estómac, com Jesús Rodríguez, periodista de la Directa i peça clau imprescindible en la denúncia i investigació de tots els casos esmentats anteriorment, era acusat de terrorisme per l’Audiència Nacional en la causa de Tsunami Democràtic. A l’organització terrorista, segons la benemèrita que vertebra a hòsties la unitat d’Espanya des de fa 175 anys, hi són també Carles Puigdemont, Marta Rovira, Ruben Wagensberg, Oleguer Serra, Josep Lluís Alay i més bona gent. A la llum del passat recent, puc albirar com acabarà la història. El problema és que no sé quan ni a quin preu, que sempre paguen els mateixos. Sí que sé fa molt que som, també, tot el temps que ens fan perdre –que li demanin a Valtònyc–. Ara bé: etimològicament, el terrorisme és la dominació pel terror; també existeix, doncs, el terrorisme judicial. I la mateixa definició de terrorisme, com alertava Millás el 2005, ha esdevingut ja terrorista. Un ho entén tot millor –al cap, al cos, al cor– quan un dilluns de novembre s’ha de llevar, sota un cel de plom, veient com una part indestriable i central de la meva vida –el Jesús– i una de les persones més bones, més íntegres i més dignes que conec esdevé terrorista per a un sistema ja embogit. I la bogeria, com deia aquell, no és oposar-se al sistema: la bogeria és no fer-ho. No ens faran creure, Jesús. Tu per nosaltres i nosaltres per tu.