CRÍTICA TV

El biaix de TVE amb la maternitat subrogada

A TVE emeten un programa sobre tenir fills tan carrincló com inquietant. Es diu Mamás y papás a la vista i setmanalment presenten diferents casos de persones que han tingut un fill o estan a punt de tenir-ne un. El programa sempre té un to fleuma i altament conservador. Tant que el guió sembla d’una altra època. Presenta el fet de tenir fills com una cosa fàcil i sempre meravellosa. Cada cas és una postal idíl·lica que acaba semblant el vídeo d’una secta estranya per estimular la reproducció i no pas cap situació familiar real amb les imperfeccions i dificultats pròpies de la vida quotidiana.

Dimarts mostraven el cas d’una mare que ha d’afrontar la maternitat en solitari. Era inquietant perquè la dona estava terriblement trista, no exterioritzava cap il·lusió personal ni desig. Però tant els psicòlegs del programa com les persones del seu entorn, induïdes pels guionistes, dissimulaven aquella circumstància alarmant i no li paraven de repetir que era “una guerrera molt valenta”. Però no ho semblava. Tothom li deia que quan nasqués la nena ella seria feliç i que li faria molta il·lusió. La mare només deia “Sí” amb una veu baixa i els ulls tristos.

L’altre cas era d’una parella gai. El programa es desvivia per demostrar que eren bones persones que estimaven el nen. El prejudici el tenia el mateix programa, no l’espectador. Fins i tot ens presentaven el capellà que va batejar la criatura i explicaven que quan va néixer de manera prematura van resar cada dia. I que els pares van a reunions de Càritas perquè són solidaris amb els més necessitats. La dependenta de la fruiteria del mercat explicava que li compraven menjar al nen. La singularitat la posaven en el fet de ser gais i les seves capacitats com a pares, un fet que és obvi. En canvi, la maternitat subrogada s’abordava, com és habitual, de manera esbiaixada i normalitzant una pràctica que és il·legal. Ho presentaven com un tràngol duríssim per als pares que compren la criatura: el suplici de volar onze hores a Mèxic i el melodrama que endarrerissin cinc dies un part prematur de vint-i-sis setmanes. Ara bé, del que va suposar a la mare que el va gestar i el va parir, res. El programa, en una televisió pública, en cap moment explicava els dubtes que hi ha sobre aquest sistema, ni els arguments que el converteixen en un mètode d’ètica qüestionable. Deia que a Espanya no era legal però no explicava per què. Com sempre, l’explotació i les circumstàncies personals de les dones que assumeixen aquesta situació es tapava. Tampoc es donava cap detall dels contractes que firmen aquestes mares. Només es ven la il·lusió i el sacrifici d’uns pares que paguen per una criatura. I això no és servei públic. És distorsionar, una vegada més, la realitat. I normalitzar una pràctica il·legal sense explicar què hi ha al darrere.

Etiquetes

Més continguts de