01/11/2020

Biden i el realisme europeu

3 min
Biden i el realisme europeu

FINAL. Han estat quatre anys complicats per a les relacions entre els Estats Units i la Unió Europea. Quatre anys de realisme a l’engròs i poc marge per a la nostàlgia. Brussel·les espera una victòria electoral de Joe Biden, des de la consciència que res no tornarà a ser com abans. La distància transatlàntica s’ha eixamplat. L’efecte Trump -amb la retòrica del menyspreu i els atacs a l’OTAN i a uns europeus que no gasten prou en defensa- ha acabat empenyent la UE a parlar de geopolítica en solitari; a discutir de capacitats militars, agendes estratègiques i aliances flexibles més enllà d’uns Estats Units que han deixat de ser el soci fiable que els treia les castanyes del foc. És el final de “l’era en la qual podíem comptar plenament els uns amb els altres”, com va dir Angela Merkel després d’assistir al primer G-7 de Donald Trump.

Fins i tot amb una victòria de Joe Biden, res no tornaria a ser com abans. És la societat nord-americana la que ha canviat. Barack Obama ja es va treure del barret el concepte de “lideratge des del darrere” per rebaixar les incursions militars a l’exterior, i va sortir de la Casa Blanca criticant els aliats “aprofitats” que es beneficiaven de l’ordre mundial salvaguardat pels Estats Units.

OCCIDENTS. Ningú espera que Biden es planti davant la Porta de Brandenburg per declarar la seva admiració per Berlín o per Europa. El bany de masses eufòric que el 2008 va aclamar Obama -aleshores candidat demòcrata-, plantat al mateix escenari que John F. Kennedy el 1963, Reagan el 1987 o Bill Clinton el 1994 (dirigint-se a aquella Europa trencada per les Guerres de Iugoslàvia), va ser el principi del final. Un despertar europeu al nou ordre global. Precisament, allà on havia caigut el mur que va donar sentit al projecte de l’Europa del benestar. Fins i tot si Biden pot representar el retorn a l’internacionalisme tradicional, això no vol dir que ho faci mirant cap a Europa.

Com va dir una vegada el polític alemany Egon Bahr, uns dels arquitectes de la unificació alemanya, hi ha dos occidents : un d’europeu i un de nord-americà. Uns Estats Units amb una visió hobbesiana d’un món de poders enfrontats, i una Unió Europea de lleis, normes i negociacions multilaterals. Però tot això trontolla en aquests moments. Donald Trump ha resultat ser un llop per a milions de nord-americans que avui viuen en un país molt més inestable i dividit, i una amenaça per als equilibris institucionals i la separació de poders interna. El Somni Americà com a imatge d’ascensor social està tan mort com la idea de l’aliat incondicional.

IL·LIBERALISME. També els europeus han canviat. Ara la UE diu que vol aprendre a parlar “el llenguatge del poder”; o, com va dir l’exministre alemany d’Afers Estrangers, Sigmar Gabriel, volen deixar de ser “vegetarians en un món de carnívors”.

La distància entre Europa i els Estats Units és, probablement, un dels pocs punts de consens que comparteixen demòcrates i republicans. El que varia és com s’escenifica aquesta desconfiança transatlàntica. Biden a la Casa Blanca podria aportar una mica més d’estabilitat als acords comercials i un cert retorn al multilateralisme. En canvi, la reelecció d’un Trump desfermat no només incrementaria la impredictibilitat global sinó que també podria alimentar encara més les divisions entre socis comunitaris. L’actual inquilí de la Casa Blanca ha estat l’inspirador de l’il·liberalisme hongarès o polonès i una garantia de seguretat militar per als governs de la frontera oriental de la UE. També hi ha l’Europa que votaria per Trump.

stats