Un bon mite
“Ho has espatllat, ho saps?, li diu en Denys Finch Hatton a la baronessa Karen Blixen. “El què?”, demana ella. “L’estar sol”, respon en Denys.
La mort de Robert Redford, el Denys Finch Hatton de Memòries de l’Àfrica, ens ha deixat una mica més sols en aquest món. Alhora, paradoxalment, ens ha fet sentir més acompanyats en un condol que vivim amb la proximitat humana i la llunyania del mite. Ha mort un home coherent, intel·ligent, elegant i desmesuradament atractiu, que va col·laborar a fer el món una mica millor. Ho va aconseguir a través del seu activisme pel cinema més independent i per l’ecologisme més necessari, però jo diria que, sobretot, se’n va sortir perquè malgrat no ser perfecte, com tothom, no ens va fallar mai. Ho podria haver fet, per humà, però es va mantenir sencer tot i els embats d’una indústria descarnada, el perill dels egos i el patrimoni que es va guanyar. Amb Robert Redford, com ja va passar amb Paul Newman, mor un Hollywood que la gent jove no coneix i que la gent de la meva edat fa temps que mira amb nostàlgia. És llei de vida, que diria una generació encara anterior. Perquè ara, la llei de vida és no morir-se.
Així doncs, quan les notícies del dia anterior sembla que no puguin ser superades per les de l’endemà, quan apareixen més i més exemples de la barbàrie que ens envolta, tornar a veure com arribava en Denys Finch Hatton a la granja dels turons de Ngong, o com el periodisme encara podia fer tombar un govern corrupte, o fins i tot sentir el trot del cavalcar de Butch Cassidy i Sundance Kid, és medicina per a l’ànima. Però no perquè el passat fos millor ni es fessin pel·lícules més bones. Que de nyaps se n’han fet tota la vida. És perquè actors com Robert Redford et donaven tranquil·litat encara que fessin un bunyol, perquè qui més qui menys en té algun al seu currículum. Afortunadament ningú és infal·lible, encara que hi ha qui té la pretensió real de ser-ho. No era el cas. Per això la sensació que ens deixa l’adeu de Redford és que, sense conèixer-lo, ha mort una bona persona, que ens va donar moltes experiències cinematogràfiques inoblidables i que va apostar per una manera de fer que requeria un esforç i una sensibilitat que no abunden. És gratificant reconèixer-ho, també. Perquè en aquest món de psicòpates al poder, que són gàngsters sense filtres, que escupen als periodistes amenaçant-los de posar en perill els seus països, que coaccionen la llibertat d’expressió quan l’expressió els va en contra, que aconsegueixen que les universitats, les cadenes de televisió i els altres països compleixin les seves ordres i no s’hi enfrontin, en un col·laboracionisme que ja s’ha viscut en altres èpoques, és encoratjador i paradoxal retrobar-se amb persones i personatges com Robert Redford. Encoratjador perquè els referents ens donen alè. I paradoxal perquè aquesta sensació ens conforta quan s’acaba de morir. Però potser és aquest el sentit de la vida.
Redford representa el millor dels EUA, aquesta nació estranya on hi ha persones extraordinàries i lúcides que formen part del nostre imaginari europeu. Gent que ens consola en un moment en què el seu país torna a la caça de bruixes, la corrupció i la manca de llibertats d’una manera tan ferotge que fa témer el pitjor a la resta. Per això és important recordar que hi ha homes, com Robert Redford, que han contribuït a fer del nostre planeta en general un lloc on poder viure-hi i on poder explicar tot tipus d’històries. Fins i tot les que no ens agrada escoltar. Així que gràcies per no deixar-nos tan sols.