08/02/2016

Bon Preu i el pernil dolç que es diu pernil dolç

Admiro la feina que fa la Plataforma per la Llengua, alhora que m’entristeix que encara n’hi hagi tanta per fer. Celebro el premi en memòria de Martí Gasull i Roig. I m’ha alegrat moltíssim que el guardó se l’emporti Bon Preu-Esclat. Em va costar entrevistar Joan Font per a l’ARA: és un pencaire que no vol protagonisme. Vaig titular la conversa pel més significatiu, que als nou anys el seu pare ja se l’enduia al mercat, a les cinc del matí, a descarregar bacallà i vigilar la parada mentre ell feia un segon viatge. El 1974 va muntar el primer autoservei a Manlleu, i des de llavors Font no ha parat de treballar de 8 del matí a 9 del vespre, fer comitè de direcció els dissabtes, trepitjar les botigues i fer turisme buscant quins súpers del món oferien el millor servei, la millor qualitat-preu. No és estrany que els nous Esclat siguin tan sostenibles energèticament, ni que hagin sigut pioners amb el producte de proximitat, la gamma per a celíacs i la marca blanca de qualitat.

Inscriu-te a la newsletter La regeneració i el 12-MLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Anem al premi. Què ha fet pel català Bon Preu-Esclat? Molt. En primer lloc no presumir de la catalanitat ni utilitzar-la, sinó tot el contrari: fer que uns bons supermercats amb bons productes fossin etiquetats, naturalment, en català. Fa anys emocionava i tot. Recordo comprar pernil dolç, comprovar que al sobre hi deia pernil dolç, amb lletra grossa, i celebrar la dosi d’autoestima que dóna veure que el súper, per fi, parla com la teva mare. L’imagino celebrant el premi a casa, escoltant —amb la mateixa normalitat amb què sona per megafonia als seus súpers— Miguel Poveda cantant Maria-Mercè Marçal, Roger Mas musicant Verdaguer o Guillem Soldevila versionant Ponç Pons.