El bovarisme, l'economia i una mort
L'altre dia, diumenge 1 d'octubre, va morir el meu amic Manuel. Vaig estar amb ell hores abans del final. Érem dos homes, un inconscient i intubat, l'altre que parlava sobre qualsevol cosa, a la unitat de crítics d'un hospital. Vaig pensar que, en un altre sentit de la paraula, Manuel Estapé Tous havia passat la seva vida en una unitat de crítics reservada per als qui, com ell, suportaven malament la realitat. Més ben dit, l'enorme distància entre com són les coses i com podrien ser.
Després, mentre seguia xerrant sobre les nostres velles aventures, vaig veure en ell Madame Bovary.
Evidentment, tots som Madame Bovary. Que aixequi la mà qui no mantingui una doble vida. Que aixequi la mà qui no dediqui una estona de cada jornada a imaginar-se a si mateix d'una altra manera, en altres circumstàncies, amb una identitat i una existència que podrien ser i no són.
Ahir vaig tornar a llegir la novel·la de Gustave Flaubert. Emma Rouault, Madame Bovary, va tornar a incomodar-me. En certs moments em van indignar les seves ximpleries. Suposo que perquè les vaig reconèixer com a meves. Vaig acabar convençut que, com passa de vegades amb algunes obres d'art, Flaubert va crear un artefacte autònom, capaç de sobrepassar de bon tros els objectius de l'autor. I els objectius de Flaubert no eren modestos: explorar l'esperit humà i descriure'l com es descriu una topografia, sense comentaris ni explicacions. El cas és que li va sortir una novel·la tan vàlida en el seu context (la França rural del segle XIX) com en qualsevol altre.
No estic d'acord amb els que estableixen vincles entre Madame Bovary i El Quijote. A la novel·la de Cervantes, que és una sàtira per sobre de tot, els llibres de cavalleries condueixen Alonso Quijano a una estranya aventura espiritual, feta de sacrificis i renúncies. A la de Flaubert, les novel·les d'amor (tan llegides al segle XIX com al XXI) empenyen Emma cap a una aventura basada precisament en el rebuig al sacrifici i la renúncia. És a dir, a això en què estem ara.
No costa gens veure en Emma, esposa de Charles Bovary, la persona contemporània, dislocada entre allò que el sistema ens fa desitjar (un cert aspecte físic, una certa capacitat de consum, una certa rellevància en la societat, una certa sensació d'èxit) i allò que el sistema ens imposa: la frustració permanent. No costa gens imaginar Emma a les xarxes socials, exhibint una vida onírica de viatges, luxe i plaers des d'una remota casa provinciana.
Emma mostra alguns trets de bipolaritat. Aquest trastorn encaixa amb els moments de desolació i els moments d'eufòria. Emma és capaç de reiniciar una aventura adúltera, que ja havia sortit malament abans i que tornarà a sortir malament, o de malbaratar uns diners que no té, quan l'assalta l'ànsia de plenitud; també és capaç, quan desapareix l'ànsia, d'analitzar lúcidament els seus errors (la bipolaritat sol anar acompanyada d'un inconvenient secundari, la intel·ligència) i patir per ells, sabent que es repetiran una vegada i una altra.
A partir de la novel·la de Flaubert es va encunyar el terme bovarisme, al principi reservat a les dones romànticament insatisfetes, avui extensible a qualsevol persona crònicament insatisfeta. Com pot estar algú satisfet sota el bombardeig de la publicitat (nosaltres mateixos som anuncis a les xarxes) i sota la imposició social de ser feliços?
Crec que en Manuel patia un tipus peculiar de bovarisme, que podríem anomenar bovarisme econòmic. Era bipolar, era molt intel·ligent i comprenia com pocs aquest miratge sistèmic que anomenem macroeconomia. No només per ser fill de Fabián Estapé, un dels principals economistes espanyols del segle XX (jo procurava anar a mig matí al pis que van compartir al carrer Casp de Barcelona per sentir Fabián Estapé comentant les notícies del dia segons anava llegint els diaris: no hi havia millor lliçó sobre l'economia, la política i la vida), sinó per la voracitat amb què consumia, en diversos idiomes, qualsevol llibre sobre la matèria. Especialment, qualsevol llibre que revelés alguna de les múltiples maneres en què l'ordre econòmic és utilitzat per oprimir les persones.
En Manuel patia una tensió malenconiosa entre com funciona l'economia (la ciència inexacta que estudia la producció i distribució de recursos) i com hauria de funcionar. No suportava la injustícia i no suportava la passivitat col·lectiva. Com Madame Bovary, feia i deia coses que podien semblar inadequades. Com Madame Bovary, va experimentar la incomprensió i la solitud. Com a Madame Bovary i el seu pobre marit, el sobreviuen milions i milions de Monsieurs Homais, el farmacèutic de la novel·la, gent pretensiosa, vanitosa, puritana, estúpida i falsament progressista.
