Es busquen persones joves amb talent
L’any 2019 vaig acabar un màster en economia a Londres. Poc abans de graduar-me, representants del govern britànic van visitar la universitat per presentar el seu programa d’accés ràpid al servei civil (Fast Stream). Era una sortida professional atractiva per a joves economistes interessats en la política pública: un procés d’accés molt competitiu, però àgil i basat en competències, amb proves digitals, incorporació l’any següent, salari d’entrada i rotacions entre ministeris mentre et formaves per exercir tasques de lideratge i gestió pública.
Intentant trobar una opció similar a Espanya, el cos de tècnics comercials i economistes de l’Estat (TCEE) semblava el més proper. Però el procés era molt diferent. Constava de cinc exercicis –teòrics, orals i d’idiomes– que exigien dominar centenars de temes i exposar-los de memòria davant d’un tribunal. La preparació podia allargar-se quatre o cinc anys, amb una probabilitat molt baixa d’acabar aconseguint una plaça. Anys sense ingressos i amb uns costos elevats de preparació –sovint en acadèmies–. El cost d’oportunitat era evident: en el mateix temps podia acumular experiència professional remunerada, viure a l’estranger o fer un doctorat. No sorprendrà a ningú que decidís no iniciar cap oposició al TCEE.
El nostre sistema de reclutament de personal al servei de les administracions públiques tendeix a seleccionar perfils molt concrets: persones amb una gran capacitat de memorització, especialment de lleis i reglaments, i procedents d’entorns familiars amb prou recursos per mantenir-los durant un lustre. Per corregir aquesta rigidesa, el govern espanyol ha anunciat una reforma per als cossos superiors de l’administració que substituirà les oposicions tradicionals per un màster públic de dos anys i un examen final. L’objectiu és fer el sistema més equitatiu i competencial, d’acord amb les recomanacions de l’OCDE.
La llàstima és que entre les diferents alternatives per obrir l’administració, Espanya hagi optat per la via més pròxima al model francès: un accés altament reglamentat, basat en cursos i titulacions formals, en lloc d’explorar la via més flexible dels països anglosaxons i nòrdics. Altres països culturalment propers, com Portugal i Xile, han sabut escapar d’aquesta temptació reguladora i acostar-se a models oberts, centrats a avaluar competències i el potencial del candidat, més semblants als sistemes de selecció del sector privat.
Cal reconèixer l’esforç del govern de Sánchez per ampliar les oportunitats amb programes de beques que redueixin les barreres econòmiques, però no s’hauria de perdre l’oportunitat d’anar més enllà: construir un sistema de captació de talent per al sector públic que busqui perfils diversos i valori les capacitats reals de les persones. Al cap i a la fi, la millor administració no és la que exigeix més proves, sinó la que sap trobar les millors persones per a les ocupacions més importants: gestionar un país.
