Cadàvers que caminen
De veritat que s’ha de seguir demanant perdó per exigir que Benjamin Netanyahu aturi la política de sàdica destrucció de la comunitat palestina de Gaza? De veritat que s’ha de seguir fent veure que no passa res en aquest territori captiu on no arriba ni la més elemental ajuda alimentària i mèdica? Philippe Lazzarini, comissari de l’agència de Nacions Unides per l’assistència als refugiats palestins, ha trobat unes paraules que encarnen la tragèdia: a la Franja “els civils són cadàvers que caminen”. És una metàfora? És la descripció crua i gens retòrica del que Netanyahu i Trump es neguen a reconèixer, que la seva estratègia té un objectiu: el despoblament de Gaza, amb el suport a les enquestes de més del 70% de la població jueva. Una rara veu dissident, l’ex primer ministre Ehud Olmert, ha reconegut que “Gaza ara mateix és un camp de concentració”.
Una operació que compta, cal dir-ho tot, amb l’ajuda de Hamàs, que amb la seva lògica terrorista mostra idèntic menysteniment dels seus regalant un argument de justificació a les pulsions exterminadores de Netanyahu. És una dialèctica que només condueix a fer cada cop més gran la tragèdia. Hamàs serveix de coartada a Netanyahu per deixar l’oposició israeliana sense dret a la discrepància, incapaç de plantar cara al despotisme genocida del president.
En aquest context, Emmanuel Macron ha fet un pas endavant i ha anunciat que França reconeixerà l’estat palestí. És a dir, donarà simbòlicament als palestins l'entitat que els altres li neguen. És cert que Macron no està en el seu millor moment, el seu fracàs a la política francesa ha estat espectacular –ara fa vergonya recordar la seva emfàtica arribada a l'Elisi decidit a portar França més enllà que mai. El resultat és que l’extrema dreta s’ha menjat bona part de la dreta durant el seu mandat i que ja fa temps que pren distància de la política francesa. Ara sembla que busca la redempció en la política internacional. Però, en tot cas, més enllà dels sòrdids càlculs de l'interès personal, se li ha d’agrair que trenqui el silenci i la resignació en uns dies que les imatges cadavèriques dels palestins de Gaza, les cassoles buides, la desesperació de les famílies que veuen els infants morint de fam, ens arriben cada dia fins al punt d’estar convertint-se gairebé en una normalitat. I, tanmateix, és innegable que estem assistint a la destrucció sistemàtica d’un poble.
No es pot oblidar la insolent imatge que varen compartir Trump i Netanyahu: Gaza convertida en lloc de vacances de luxe. Però el silenci s’imposa. Poques veus gosen la rèplica. Alguns dirigents han reaccionat contra el pas rupturista de Macron. I la Unió Europea hi posa el perfil claudicant de Von der Leyen. S'hi poden donar tantes voltes com es vulgui, es pot utilitzar Hamàs com a coartada per justificar una resposta devastadora que no ataca selectivament els terroristes sinó el conjunt dels palestins de Gaza. L'èxit infernal de Netanyahu és que segueix amb el sàdic exercici de destrucció d’un poble i ni tan sols Estats Units i Europa són capaços de posar-li límits. Al contrari, l’ajuden i l’aplaudeixen, tal com mana Trump.