Càlculs i monstres

Ja ha començat a jugar-se silenciosament a les butxaques d’uns quants milers de catalans l’última mà de la partida de l’opa del BBVA al Sabadell, i ara que ja només falten quatre setmanes per saber com acaba la història, el president del BBVA, Carlos Torres, continua la seva incansable política de comunicació a Catalunya. Normal: és la segona vegada que intenta la fusió, i aquests tipus de polsos sempre acaben tenint un component d’èxit o de fracàs personal que en aquest cas també afecta Josep Oliu, com a cap de la part contrària, i que obliguen a abocar-ho tot al cabàs.

En l’entrevista que li vam publicar aquest dilluns, Torres es defensava de l’argument que l’oferta era baixa amb la dada que precisament l’opa era la que havia fet pujar l’acció del banc català molt més del que havien pujat la banca espanyola i l'europea en general en el mateix període, i després pretenia disparar el neguit amb el vaticini que si l'opa no surt les accions de Sabadell poden caure.

Com que això va de diners, segur que els grans inversors decidiran si van al bescanvi de títols a partir purament del seu interès racional, que poc té a veure amb catalanitats o espanyolitats (com es va comprovar l’octubre del 2017), però entre els minoristes catalans les coses són diferents. La publicitat del monstre va connectar en un lloc bastant més profund que la butxaca, no només entre els accionistes, sinó en bona part de la societat, per no parlar de l’incentiu que significa mantenir una marca pròpia i no augmentar més la concentració bancària que sol castigar la competència en detriment del client. Com tantes altres coses del nostre país, està sent més que una opa.