Caldrà un nou tsunami
Doncs sí, caldrà un nou tsunami, o diversos, però no ara. Ara la batalla és una altra. Ara els partits independentistes tenen la clau de la governabilitat a Espanya, però no la tindran sempre; l’han d’aprofitar, en aquest moment favorable. Primer, per alinear el PSOE i Sumar en la lluita contra la repressió. Segon, per consolidar el pes relatiu del sobiranisme perifèric que guanya terreny a Euskadi, Galicia i, malgrat tot, manté posicions a Catalunya (tant de bo una estratègia unitària de la vella Galeusca). I en tercer lloc, per barrar el pas a aquest monstre de dos caps, aquesta mena d’infecció feixistoide que encarnen el PP i Vox, que està gangrenant bona part de les institucions locals i autonòmiques, del poder econòmic i mediàtic, i especialment de la judicatura: el poder de les togues, que és ademocràtic, endogàmic, parcial, i que en lloc de garantir l’estat de dret ha esdevingut la seva principal amenaça.
Que Junts colli el govern Sánchez és fàcil d’entendre, perquè ha de convèncer els seus, després d’anys de proclames inflamades, que l’aposta per la negociació és un mal menor (a Lluís Llach, per cert, no l’han convençut). Puigdemont ha de demostrar que, si bé ha canviat d’estratègia, el seu partit sempre va un pas més enllà que ERC, i com que això ja havia passat a l’inrevés, no ens ha de sorprendre. Però una cosa és l’escenificació i una altra són els fets. L’amnistia ha de tirar endavant, encara que no pugui preveure totes les prevaricacions de García Castellón i companyia. Si Bildu, amb el seu historial i el seu volum de presos, ha entès l’excepcional importància del moment amb el seu vot favorable a la llei, també ho hauria d’acabar fent Junts. L’amnistia suposarà un benefici ràpid i immediat per a centenars o potser milers de persones.
I malgrat tot, no ens hi podem conformar. És bo intentar millorar la llei, i si no, cal pactar amb el PSOE què passa l’endemà, quines mesures suplementàries es prenen per curtcircuitar els deliris de García Castellón i protegir els nostres “terroristes”. Que la gent del Tsunami, bona gent com Ruben Wagensberg, hagi de fer les maletes, és una humiliació difícil de suportar. Potser en patirem d’altres, perquè la justícia espanyola farà el que calgui per fer descarrilar el govern de Pedro Sánchez. En aquests moments, hi ha molts candidats a ser acusats de terrorisme o alta traïció, i d’aquesta absurditat difícilment en sortiran condemnes fermes, però pot ajornar el retorn dels exiliats, i fer que n’hi hagi més, perquè molta gent no està disposada a patir un empresonament preventiu de llarga durada. Cal que la majoria que governa Espanya trobi els mecanismes per evitar-ho.
Assumint, doncs, la nostra feblesa estructural, és obvi que hem d’esforçar-nos a conservar l'única palanca de poder real que tenim, i a utilitzar-la bé, amb intel·ligència i mirada llarga. L’amnistia, es vulgui o no, serà un èxit per a Catalunya i un gripau per a Espanya. En vindran d’altres, si entenem el que la conjuntura demana. La qual cosa no exclou el que tots sabem, i és que Madrid és la seu d’una democràcia malalta, i que tard o d’hora caldran més tsunamis, que tant de bo es nodreixin dels errors del primer, perquè, com molt bé ens acaben de demostrar els nostres pagesos, arriba un moment que la política institucional es queda curta i la força de la mobilització esdevé un deure ciutadà.
