El camí difícil

En un article publicat en aquestes pàgines avui fa una setmana (El no camí ) argumentava que els jutges s’han erigit en defensors de l’Estat seguint la crida de l’executiu de Rajoy, amb el suport directe de la dreta espanyola i també d’una certa esquerra que no s’ha sentit amb forces de denunciar l’error i d’advertir dels riscos polítics que suposa demanar-los que defensin l’Estat dels independentistes i l’esquerra extrema.

A Espanya la democràcia sempre ha estat tutelada, primer per l’exèrcit, del 1800 al 1978, i ara, des de fa pocs anys, pel poder judicial. No és cap novetat.

Si Espanya no és capaç de treure’s de sobre la tutela d’un poder de l’Estat sobre el Parlament i la democràcia, expressió de la voluntat del poble, tornarem a les paraules d’Antonio Machado: “ Españolito que vienes / al mundo te guarde Dios, / una de las dos Españas / ha de helarte el corazón ”.

El problema és de difícil solució perquè els seus orígens no són evidents. Els jutges són elegits per les Corts. No és fàcil acceptar que els seus òrgans de govern estan condicionats per la dreta, que ha aprofitat amb intel·ligència política les possibilitats que li oferia la llei per nomenar en llocs clau jutges favorables a la seva ideologia i principis, però és una realitat, com es demostra en les resolucions judicials sobre el “problema català”. Portar el sistema judicial a envair el camp de la política ha estat fàcil; revertir-ho serà objectivament difícil.

Ara per ara, la solució no és possible per la fragmentació política del Congrés. S’ha d’esperar a les properes eleccions perquè una majoria més àmplia permeti decantar la política en un sentit o un altre.

Si aquesta majoria és de dretes, la política virarà a l’autoritarisme, com ha passat a Polònia i Hongria. Si és d’esquerres, pot haver-hi una evolució que reformi l’elecció dels òrgans de govern judicials i plantegi una situació similar a l’amnistia que sempre acompanya un canvi de règim, per emprendre les reformes necessàries, començant de zero. És a dir, tots aquells encausats i jutjats pels tribunals “sota lleis injustes de l’antic règim” són alliberats de les seves penes amb el simple objectiu d’acabar amb un passat que, amb el nou règim, ha deixat d’existir.

Això planteja dificultats d’execució, perquè requereix majories parlamentàries àmplies que no és segur que es puguin aconseguir. Suposa també acceptar indirectament la injustícia del sistema actual. Hi ha una alternativa menys trencadora: un indult i una reforma del Codi Penal que elimini el delicte de sedició, inexistent a Europa.

Constatar l’experiència del passat, però, porta a una reflexió no optimista. La dreta de la primera part del segle XX, de la qual l’actual és hereva, va practicar l’eliminació de l’adversari polític a través del desgast de la guerra o de la posterior persecució sistemàtica. Aquesta eliminació no es va aturar quan l’adversari ja estava derrotat i empresonat, físicament o moralment, en els anys de la dictadura. La por hi va tenir una influència decisiva. Aquest adversari sempre va ser el mateix: l’esquerra i el nacionalisme enfrontats amb l’Estat. A Espanya tenim més experiència en eliminar l’adversari polític que no pas en conviure-hi.

El president del govern central és un polític hàbil amb capacitat d’assumir riscos, però d’opinions i enfocaments polítics canviants en funció de les circumstàncies i les majories polítiques o socials que es constitueixin en l’esdevenir del temps. És un fet que hem constatat recentment i que no cal demostrar.

La radicalització de la dreta, que amb l’impuls de Vox és possible que es consolidi en el futur immediat, és paradoxalment un avantatge. Al PSOE li serà difícil aproximar-se a la dreta si aquesta s’allunya tant del centre, i, per tant, la constatació que l’alternativa és inviable reforçarà la idea que les reformes i l’evolució cap al centreesquerra, acceptant certes propostes de la forces nacionalistes de Catalunya, és l’única política viable i rendible per al PSOE i el president Sánchez.

En un entorn majoritàriament negatiu, la presència de Podem al govern també és un factor positiu, perquè evitarà un viratge del PSOE a la dreta amb una coalició que altrament es trencaria. El trànsit del PSOE cap a una coalició alternativa esdevindria un perill similar al que corre l’equilibrista que passa caminant per un fil sobre el fossat dels lleons, que, famèlics, se’l miren amb interès.

Tot això posa de manifest l’enorme cost d’oportunitat que suposa per a Espanya i Catalunya la impossibilitat d’una entesa entre dreta i esquerra per entomar les reformes que l’Estat necessita. En les actuals circumstàncies resulta gairebé ridícul recordar que aquesta entesa és un somni. En l’àmbit de qui podria fer-la possible, la unanimitat a l’hora de rebutjar-la és absoluta... La dreta és constant i ferma en els seus postulats, que venen del passat i es projecten immutables en el futur. És aquest, es vulgui o no, l’argument que més consolida l’independentisme. La constatació que el present i també el futur poden no tenir remei.