19/08/2021

Campanades a mitjanit

1 min

Amb això de les segones residències, torna, com cada any (post Josep Pla), la –perdó per la paraula– polèmica dels campanars. ¿Cal silenciar –perdó per la paraula, també– els tocs dels campanars, cada fàquing hora, a la nit, amb els quarts inclosos? Qui pot dormir així? ¿No és potser una tortura? ¿O potser no cal silenciar-los, perquè, escolti, sempre hem viscut així i ara ens han de venir els barcelonautes, pixapins, fangues a dir que els destorba quan a nosaltres no ens ha destorbat mai? En fi, hi ha qui troba que els fangues s’han de fer fotre (joderse, en el seu idioma) i hi ha qui troba que és molt estrany que un local (un no fanga) vulgui, sobretot, que no li prenguin el soroll de la campana del campanar a la nit. Que què en treu de tenir aquest soroll, per molt ancestral que sigui?

Puc dir, com a local, que el soroll del campanar del poble, amb els quarts i les hores, cada nit, és com els Crims que et poses a TV3 a la carta per dormir. No pots dormir, ja no, sense aquell soroll, cada quart, que et regula la circulació sanguínia i la cadència dels somnis. Allò és part de tu, i sense allò ja no saps dormir. D’alguna manera és com haver nascut a prop d’un riu. La fressa del riu t’agombola cada nit; sense aquesta fressa ja no en saps, de dormir. Et relaxa. Ara bé. Si dorms al costat d’una autopista, amb la mateixa fressa, perquè el so dels cotxes amunt i avall és el mateix, dius que quina contaminació acústica, que sembla mentida, que així no es pot descansar. És el concepte, no és el soroll.

Empar Moliner és escriptora
stats