14/05/2021

Canvi de paradigma

3 min
Estelada desplegada per l'ANC davant les fonts de Montjuïc.

Als que dubten de la viabilitat de la unilateralitat i de la confrontació com a estratègia per assolir la independència se’ls sol criticar amb l’argument que no hi ha altra alternativa possible davant l'estat espanyol. Potser tenen raó els que ho diuen, però no sé si són sincers quan confien que la via unilateral funcioni, si es tenen en compte els importants obstacles a què s’enfronta.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En realitat, diria que la qüestió més important no va d’estratègies, sinó de pensar si un projecte independentista té opcions sèries de materialitzar-se en les condicions que concorren en el cas de Catalunya. No vull semblar frívol ni provocador en plantejar-ho d’aquesta manera tan directa; si ho dic, és per la preocupació que em genera com s’enfocarà aquesta qüestió en l’escenari polític més immediat, malgrat les incerteses actualment existents.

Sembla bastant clar que una part de l’independentisme continua creient en la unilateralitat i espera que la taula de diàleg fracassi. Això podria passar si es posen unes expectatives en la negociació que no són assumibles des de la perspectiva de l’Estat. A tall d’exemple, si la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació és una condició irrenunciable, és clar que no hi podrà haver acord en les actuals circumstàncies, entre altres raons, perquè l’Estat hauria d’ignorar la jurisprudència constitucional que no permet fer un referèndum com aquest.

L'estratègia que s’adopti des de Catalunya ha de ser molt meditada i realista, malgrat que impliqui renúncies a curt i mitjà termini. Si s’aixeca massa el llistó podem quedar atrapats nosaltres mateixos en un bucle que ens porti a repetir errors del passat. Ens agradi o no, els catalans no tenim cap element a favor de la independència que no sigui el seu ampli suport social. És, sens dubte, un argument essencial, però no suficient ateses les condicions polítiques i socials que ens envolten i, sobretot, quan els principals agents internacionals, començant per la Unió Europea, no veuen amb simpatia, avui per avui, aquest procés.

En aquests darrers anys s’ha posat en evidència a Catalunya una greu crisi de consentiment constitucional. No s’ha pogut consumar una ruptura política i jurídica, però aquesta s’ha produït emocionalment en una gran part de la ciutadania. No hi ha cap país que pugui funcionar correctament en una situació com aquesta per la deslegitimació del sistema que provoca. Des de la Transició, Catalunya havia bastit el seu projecte nacional sobre un pacte amb l’Estat que va funcionar relativament bé durant un temps, però que es va fer miques amb el fiasco del nou Estatut. Després es va apostar per la independència, de manera que ara es veu com una claudicació no ja renunciar-hi, sinó acceptar que hi pot haver alguna sortida dins el marc constitucional vigent.

L'opció per la independència ha estat una aposta a tot o res, una d’aquelles situacions que tan bé descriu Vicens Vives quan ens parla del pas sobtat del seny a la rauxa, sense capacitat d’amollar, una dinàmica molt pròpia de la nostra idiosincràsia col·lectiva històrica. Molts catalans s’han situat en un escenari imaginari convertit en un dogma de fe; però, encara que es diu que la fe mou muntanyes, quan es tracta de la política és difícil que passi. Amb l’Estat en contra i disposat a fer servir els seus mecanismes de defensa, sense una societat disposada a assumir sacrificis personals i sense cap suport internacional remarcable, la independència no es pot materialitzar a curt o mitjà termini. Ho hauríem de saber després dels fets de setembre i octubre de 2017. 

Si alguna experiència podem treure d’aquests darrers anys és que la independència s’enfronta a moltes dificultats objectives, i requereix paciència i perseverança. És un camí de llarg recorregut que requereix molta habilitat política. Ningú pot exigir que s’hi renunciï, però sí que es repensi profundament com s’ha de promoure en el futur per sortir de l’atzucac en el qual ens trobem i no es converteixi, paradoxalment, en un obstacle que compliqui la governabilitat en uns moments tan crítics com els que patim.  

Quelcom que, per cert, tampoc hauria de ser incompatible amb el fet que la política catalana exclogui absolutament la possibilitat de bastir un nou pacte entre Catalunya i l’Estat per actualitzar en profunditat les bases del nostre autogovern. Certament, perquè això sigui possible cal que la política espanyola reconegui d’una vegada la veritable naturalesa del conflicte català i assumeixi que és el moment de fer política d’estat i no de partit per cercar una sortida airosa. Fins ara no ha passat i reconec que no és fàcil que passi, però en política mai s’ha de descartar res.

Antoni Bayona és professor de dret a la UPF i ex lletrat major del Parlament

stats