Cap a un independentisme nominal?

Tot em fa pensar que, de la mateixa manera que els partits socialistes ja fa temps que van renunciar al socialisme sense quasi escabellar-se, ajornant el projecte original de manera indefinida –fins i tot seria discutible si encara són socialdemòcrates–, pot molt ben ser que siguem a les portes d’un independentisme que també ajorni el seu objectiu sense renunciar a dir-se’n. És a dir, per a alguns la independència podria seguir sent un ideal teòric, però el tocar de peus a terra, la possibilitat de governar per evitar un mal major, el pes d’altres proximitats ideològiques o la urgència d’una revitalització econòmica i, sobretot, la legitimació que donen les victòries electorals a tot projecte, de moment, aconsellaria deixar-la per a uns altres temps més propicis. I consti que només poso els arguments positius per fer-ho.

Les comparacions, quan fan referència a contextos polítics i històrics tan diversos, sempre són forçades. Però la vida política és plena d’aquests processos d’acomodament a la realitat. Per exemple, podríem recordar aquell “compromís històric” del Partit Comunista Italià d’Enrico Berlinguer de mitjans anys setanta amb la seva proposta d’acostar-se als democratacristians i fer un “govern d’emergència” davant la crisi política i econòmica del país. Una proposta que allà va donar el millor resultat electoral que va obtenir mai el PCI, i que aquí va ser molt ben acollida pel PSUC. Per no parlar del cas de transmutació del 15-M en l’actual Podem. I qui sap si no veurem anticapitalistes acompanyant un govern que haurà de fer polítiques consistents de reactivació capitalista per sortir de l’actual aturada econòmica. 

La meva impressió –deixeu-m’ho dir així, amb una exagerada prudència– és que aquest independentisme utòpic –que no hi renuncia però que creu que la secessió és impracticable– va prenent cos en la societat catalana actual. Ho prova l’elevat nombre de persones favorables a la independència que voten partits no independentistes i tots els que voten independentista però hi estan en contra o no saben si la volen (en total podria arribar a ser, segons la darrera enquesta electoral del CEO, prop d’un 14 per cent dels electors). També crec que ho prova el gran suport que aquesta moratòria rep per part d’una intel·lectualitat –en un sentit ampli i generós– que fins a l’1-O havia donat suport a la independència, i que sense dir mai que hi ha renunciat, des de llavors ha aplaudit que es posposés sine die.

Si això fos així, quedarien en entredit dos arguments de força que l’independentisme ha utilitzat fins ara. Un, el del suposat suport de més d’un setanta per cent de catalans al dret a decidir en un referèndum d’autodeterminació. No és fàcil en una enquesta estar en contra d’un “dret”. Però el que no se sap és què s’estaria disposat a fer per defensar-lo. D’altra banda, el 52 per cent –gens menyspreable vistes les circumstàncies– és el suport a uns partits per governar i no necessàriament per fer la independència. A la darrera enquesta del CEO, els catalans consideraven més important decidir el vot en funció de l’economia, la corrupció o el canvi climàtic que no pas per resoldre el conflicte amb Espanya. No estic dient que la voluntat d’independència no sigui majoritària, sinó que per a moltes persones l’adhesió depèn del preu a pagar-ne. En un món polític radicalment democràtic, sense amenaces, no dubto que seria altíssima. Però en l’actual marc de repressió, comprensiblement, la fe trontolla.

L’única alternativa a l’independentisme nominal, el del qui dia passa any empeny, seria un independentisme capaç de presentar un projecte factible. Però deixant de banda les retòriques emfàtiques, ara mateix aquest projecte no va més enllà del resistir, que, ni que sigui més que el desistir, no és suficient per generar la confiança necessària per imposar-se no tal sols electoralment, sinó a les esperances individuals i col·lectives.

Salvador Cardús és sociòleg