La càrrega de la Brigada Lleugera (1854)

De la crònica –traducció pròpia– enviada des de Crimea pel corresponsal William Howard Russell (Dublín, 1820 - Londres, 1907) a The Times (14-XI-1854) vint dies després de la càrrega de la Brigada Lleugera, episodi esdevingut avui fa 170 anys. Mitificat sobretot pel cinema. Russell i el fotògraf Roger Fenton van ser els primers periodistes que van cobrir informativament un conflicte armat d’aquella magnitud. Russell, enviat pel seu diari, i Fenton pel govern britànic com a professional incrustat a l’exèrcit. Tenia vetat, però, fotografiar els horrors de la guerra per tal de no desmoralitzar els familiars dels soldats i a la ciutadania en general. 

Quan Lord Lucan [cap de la Divisió de Cavalleria] va llegir l’ordre de Lord Raglan [cap superior de l’Exèrcit] tramesa pel capità Nolan [ajudant de camp de Raglan], va preguntar: “Cap on hem d’avançar?”. Nolan va assenyalar la línia dels russos i va dir: “Allí hi ha l’enemic, i allí hi ha els canons, senyor. És un deure prendre’ls”. Lord Lucan, reticent, va ordenar a Lord Cardigan [cap de la Brigada de la Cavalleria Lleugera] que avancés cap als canons. No es va acovardir, però veia les terribles probabilitats adverses. [...] A les 11:10 la Brigada Lleugera va anar cap al combat. Era una brigada que amb prou feines formava un regiment. Quan es dirigia al front, els russos van obrir foc de canons, de mosqueteria i fusells. Els britànics marxaven ufanosos, brillant sota el sol del matí amb tot l’orgull i l’esplendor de la guerra. Gairebé no podíem creure l’evidència. ¿Segur que aquell grapat d’homes carregaran contra un exèrcit en posició? Dissortadament, era massa cert: el seu valor abraonat no coneixia límits. Van avançar en dues línies, accelerant a mesura que s’apropaven a l’enemic. Mai no han presenciat espectacle més espantós aquells que, sense poder ajudar, van veure els seus heroics compatriotes llençar-se en braços de la mort. A una distància de 1.200 iardes, la tropa enemiga va activar l’erupció de trenta boques de ferro, un torrent esfereïdor de fum i flames a través del qual brogien les bales mortals. Les muntures galopaven per damunt d’homes i cavalls morts, entre cavalcadures que volaven ferides o sense genet per l’aire de la planura. La primera línia es trenca, es barreja amb la segona, però no s’aturen ni frenen la seva cursa frenètica. Amb files minvades, aprimades pels canons mortífers que els russos havien col·locat amb la més malèfica precisió, amb una aurèola d’acer llampurnejant sobre els seus caps, i amb crits de fúria d’alguns combatents enardits, saltaven cap al fum de les bateries. Però abans que els perdéssim de vista, la planúria ja era sembrada de cossos inerts i de cadàvers esbudellats de cavalls. Quedaven exposats al foc oblic de les bateries dels turons de banda i banda, així com al foc directe de la mosqueteria. A través dels núvols veiem els sabres relluents mentre cavalcaven cap als canons i els rodejaven abatent artillers. Els vam veure galopar de retorn després de trencar una columna d’infanteria russa i dispersar-se com palla quan el foc disparat per la bateria des d’un pujol els escombrava en un tot i no res. Amb coratge admirable s’obrien pas a través de columnes que els encerclaven quan de sobte esdevingué un acte cruel sense parió en la guerra moderna de les nacions civilitzades. Quan ja havia passat la tempesta de cavalleria, uns artillers russos tornaren cap als canons. Van veure la seva pròpia cavalleria mesclada amb els soldats que acabaven de passar damunt d’ells, i per eterna desgràcia del mot rus, aquells malvats llençaren una descàrrega assassina sobre la massa d’homes que lluitaven, delmant alhora amics i enemics. A les 11:35 no quedava cap soldat britànic, excepte els morts i moribunds, davant dels sanguinaris canons moscovites.