'Quanta, quanta guerra...'
Rodoreda és de tan bona fusta... Vivim, a més, uns temps ideals per entendre-la. A l’acte inaugural de l’exposició Rodoreda, un bosc, al CCCB (important no perdre-se-la), la comissària, Neus Penalba, va dir que Quanta, quanta guerra… concentra tot Rodoreda, i aquest comentari, venint de qui ha escrit un estudi impressionant sobre La mort i la primavera, m’ha dut a rellegir Quanta, quanta guerra…
I m’ha tornat a enlluernar. L’he rellegit com la novel·la que tanca un cicle literari, tal com Rodoreda va tancar un cicle vital tornant al país. Rodoreda sempre és autobiogràfica, és literatura carnal, però a la manera que Blanchot definia la literatura: “consciència sense mi.”
Com per passar-hi comptes, Rodoreda torna a la guerra civil que va fer-la marxar i que va convertir-la del tot en escriptora. Ambienta l’argument a l’agònica Batalla de l’Ebre, però posant-hi la seva experiència en la fugida de París el 1940, quan va participar d’un nostos com el de Troia, però parisenc: Némirovsky en fuig dos anys després i deixa Suite francesa; en direcció contrària fugirà Céline, i deixa D’un castell a l’altre i Nord.
Hi ha una genealogia que va de l’Odissea a la novel·la de cavalleria passant per l’Eneida i per Llull. Rodoreda fa aquest viatge iniciàtic amb Demian de Hesse a sota el braç, novel·la que acabava al començament del cicle bèl·lic, el 1919. Hesse va ser el primer escriptor psicoanalitzat, i els últims anys Rodoreda n’està tant d’ell que amb Manrúbia posen el nom El senyal a la casa de Romanyà. L’onirisme de Quanta, quanta guerra... actualitza l’onirisme freudià de Català: el de Rodoreda segueix el cine psicoanalític de Hitchcock. Quines pel·lícules hauria fet Lynch sobre Rodoreda.
El viatge iniciàtic aquí és pairal i gogolià, ple de masies i boscos, àngels i bruixes. És el viatge existencialista d’un jove que viu en guerra pel desig de llibertat, que, per a Rodoreda, és una necessitat de justícia. Adrià va pel món defugint lligams, com Rodoreda va fer, un aprenentatge que té, com tots, un sentit redemptor. Salvant-se ell salva tothom perquè “cada home és el mirall de l’univers”. En paraules de Sartre, “no hi ha res que pugui ser bo per a nosaltres si no ho és per a tothom”. En paraules de Hesse que Rodoreda havia copiat en una llibreta: “I si el món de fora desaparegués, qualsevol de nosaltres seria capaç de reconstruir-lo”. Amb una nova visió del paisatge, Rodoreda pren el relleu als modernistes: amb la pietat final d’aquest llibre, agafa el relleu a Carner.
Tinc l’esperança que Penalba dediqui un llibre a Quanta, quanta guerra…
