Casanova i la comtessa barcelonina (1923)
Peces històriques
De Carles Pi Sunyer (Barcelona, 1888 - Caracas, 1971) a La Publicitat (21-IV-1923) sobre les Memòries de Giacomo Casanova (Venècia, 1725 - Bohèmia, 1798). Gràcies a la seva fama, el carrer Casanova (dedicat a Rafael Casanova, heroi del 1714) va conservar el nom en ple franquisme. El regidor Tomàs Carreras Artau (ex-Lliga) va dir als falangistes que el Casanova del nomenclàtor era l’aventurer.
Portat per l’atzar de la seva vida aventurera, el cavaller venecià Giacomo Casanova conegué en 1763 –cinc anys abans de venir a la nostra ciutat– una barcelonina casada a Milà, la qual figura en les seves Memòries, amb el nom amagat de comtessa A. B. Es trobava aleshores Casanova en la plenitud de la seva fama, corrent Europa d’aventura en aventura, portant arreu el seu prestigi galant. La seva experiència en la seducció venia agreujada pel tren fastuós amb què vivia. Demostrava ser mestre en intrigues dubtoses de les quals se’n pogués treure utilitats positives i aconseguir una perfecta i profitosa habilitat en el joc. Agradable i brillant en la conversa, vanitós, bregat en l’estratègia galant, venia d’Holanda, Alemanya i Suïssa, per seguir després a França, Anglaterra, Rússia i Polònia. És interessant la història de les seves relacions amb la comtessa barcelonina, no sols per tractar-se d’una compatriota, sinó perquè és una de les poques vegades –potser la primera– en què fracassa l’art de seducció casanoviana, rebent un categòric refús. Res hi fa que amb insistència utilitzi el seu mètode habitual: insinuacions humilment endolcides i gestos brutalment cínics. Li costa molt a Casanova conformar-se amb aquesta primera derrota galant. [...] Havia tingut la primera notícia de la comtessa A. B. a Torí, on el seu marit cercava treballosament recomanacions per tal d’obtenir privilegis per a les seves terres. Des del primer instant aquest personatge dona la sensació de ser un pobre home que deixa a la comtessa la responsabilitat de la direcció de la casa. Sopa sovint amb Casanova al qual confessa les seves dificultats econòmiques i li ensenya cartes de l’esposa de la qual sempre en pondera el mèrit. Casanova a l’ensems que convida el marit i l’auxilia, es sent cada volta més intrigat per la muller, amb la qual inicia relacions epistolars. [...] Influït per suggestions literàries es figura imaginativament aquella barcelonina com una “brune piquante de 25 anys... sensible com una anglesa, viva i apassionada com una espanyola, graciosa i acariciant com una francesa”. És lògic, després de tan foll fantasiar, al qual tan propici era l’esperit de Casanova, que l’irrités en alt grau la resistència trobada. Segons les Memòries, quan a Milà coneix a la comtessa catalana, sofreix una decepció, però no deixà de cobejar-la. La descriu així: “Bonica encara que petita, malgrat la meva decepció hauria pogut amar-la, però oferia de bell antuvi un posat seriós que no estava d’acord amb el meu humor i que m’inclinà en contra d’ella.” [...] L’oposició espiritual acusada en el primer moment, s’accentua. L’aventurer queda sorprès de la digna actitud i aviat l’estranyesa es converteix en irritació. [...] Vol trobar una causa a la resistència insospitada, i se’n venja inventant una història vil, llançant damunt del record de la comtessa tot el llot del llibertinatge recollit en la seva vida aventurera. [...]
