El català i els llatinoamericans
Acabo d'arribar de Mèxic i em trobo amb la paradoxa que de cop sento parlar menys català a Barcelona que a la Fira Internacional del Llibre (FIL) de Guadalajara. La FIL ha estat una fabulosa bombolla d’autoestima. Era ple d’autors en llengua catalana –el 74% dels autors convidats ho eren en la llengua pròpia del país–, i els que escriuen en castellà, que per raons òbvies són els que més triomfaven allí –Javier Cercas o Eduardo Mendoza– naturalment també tiraven sovint del català en les converses privades.
A Mèxic, en les classes benestants no és difícil trobar vincles amb l’exili català. La mateixa presidenta del país, Claudia Sheinbaum, es va casar en primeres núpcies amb Carlos Imaz Gispert, fill de Montserrat Gispert Cruells (Barcelona, 1934 - Ciutat de Mèxic, 2022), biòloga de renom que va arribar a Mèxic als 7 anys, malalta de tuberculosi. És l’àvia del fill de la presidenta mexicana. Les històries d’exili són un pou sense fons.
La catalanofòbia, tan persistent a la Península –només cal fixar-se en l’imparable auge de Vox–, no existeix a l’Amèrica Llatina. És difícil que existeixi quan, tret de minories del món cultural o d’històries de família com la de la presidenta, la immensa majoria ignoren la mera existència de Catalunya. I els qui descobreixen la realitat present i històrica del català, si la miren, com passa en força casos, des d'un nacionalisme anticolonial, més aviat els fa gràcia: ens veuen com una gent rebel i noble, un poble que com ells també ha sofert el rebuig i menyspreu espanyol, i se n’ha sortit. Que tinguem mitjans de comunicació, publiquem més de 9.000 títols l’any i tinguem una literatura de prestigi els genera una saludable enveja.
És un error mirar cap a aquelles terres immenses i diverses com un territori merament i homogèniament hispà. Denota un gran desconeixement. Les maltractades cultures i llengües prehispàniques tenen arrels mil·lenàries i una renaixent empenta, tot i que sigui en termes modestos i que el castellà sigui la llengua predominant, comuna i estimada. En tot cas, la capacitat de resistència i renaixement del català els apel·la. No és pas una qüestió de números –els catalans som poquets: menys que els habitants de Ciutat de Mèxic, que ja s’acosta als 9 milions–, sinó de voluntat i modernitat. També nosaltres podem aprendre de l’optimisme que, malgrat les dificultats objectives, els esperona a ells.
Pel que fa als llatinoamericans que venen a buscar-se la vida a Catalunya, sovint no saben que es trobaran amb una llengua que no és l’espanyol. A l’hora de la veritat, no tenen necessitat d’aprendre’l. Però més enllà de la mandra, la manca de curiositat o la manca d’obligatorietat, d’entrada no hi tenen res en contra, cap prejudici nacional o ideològic. És qüestió d’aprofitar aquesta neutralitat emocional. En l’avió de tornada, una mexicana enamorada d’un català de Reus, molt expansiva i enriolada, ens imitava les paraules i l’accent. "Mooolt bé!", anava dient, tota divertida.
La polèmica sobre la beca a un autor estranger llatinoamericà no té gaire sentit vista des d’aquesta mirada al continent americà no tenyida d’espanyolitat. Està bé atraure talent literari cap a Barcelona, on el beneficiat conviurà amb la nostra realitat bilingüe. És veritat que la beca es podria obrir a les llengües precolombines... També se’n podria fer una amb l’anglès (els Estats Units, el Canadà, Austràlia, el Regne Unit) o potser fins i tot amb una convocatòria oberta a la resta de les llengües del món.
Alhora, és de justícia remarcar que l’Ajuntament de Barcelona destina a l’any un milió i mig d’euros al món del llibre, dels quals no menys del 75% van a l’edició i l’autoria en català. Això inclou les beques Montserrat Roig a la creació (6.000 € per beneficiari: la majoria es donen a autors en català), intercanvis internacionals, la Setmana del Llibre en Català, les compres per a les biblioteques (el 65% de títols adquirits ho són en català), els cinc festivals literaris i també el Sant Jordi. La recent creació d’una comissionada municipal de llengua busca seguir impulsant aquestes polítiques, tot i que la prioritat serà l’ús social del català entre els joves, on el retrocés és preocupant.