El català, aturat a Europa
El primer dels compromisos signats entre el PSOE i els partits independentistes catalans a caure de l'agenda ha estat el de l'oficialitat del català (i el gallec, i l'euskera) a la Unió Europea. No es pot dir que sigui una sorpresa. I per ser exactes, tampoc es pot dir que hagi caigut del tot, sinó que es posposa. Sine die, això sí, i ja fora de la presidència espanyola de torn de la UE, que està a punt d'acabar. Al gener Bèlgica prendrà el relleu, i no és un país en principi hostil a la proposta, però evidentment tampoc la té entre les seves prioritats.
Com explica Gerard Fageda en aquest diari, Junts, que és el partit que va posar l'oficialitat europea del català com a condició per investir president Pedro Sánchez, no considera que el PSOE hagi faltat a la paraula donada i, per tant, no pensa fer d'aquest desistiment una causa de brega política. Entesos, però a la vegada no deixa de ser lamentable que, en la negociació política (una redundància, perquè la negociació és l'essència mateixa de la política), siguin les qüestions referents a llengua i a cultura les primeres que es posen a un racó. La consideració de la llengua i la cultura com a qüestions menors, que si de cas són útils només per crear ocasions de lluïment, és transversal tant al nacionalisme espanyol com a l'independentisme català. És un error greu, o molt greu, que explica fenòmens alarmants com els resultats dels informes PISA (els quals, al seu torn, tenen una incidència negativa directa en la potència i la competitivitat del país). Junts, i també ERC, ha reconegut en més d'una ocasió la diligència que ha demostrat el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, en aquest assumpte. Ara se'ls ha de reclamar a tots plegats que aquesta diligència es mantingui. No han de tornar a passar quinze anys entre el moment actual i la següent ocasió que es plantegi l'oficialitat del català a la UE. Al contrari, hauria de ser una qüestió a resoldre abans de les eleccions europees de juny, en què es preveu una pujada important de la presència de les extremes dretes al Parlament Europeu, cosa que ho farà tot més complicat (els temes lingüístics, però també tots els altres).
Mentrestant, hi ha coses que es poden apuntar. Per exemple, molts donaven per fet que el gran opositor a l'oficialitat del català, el gallec i l'euskera seria França, per la seva tradició nacionalista jacobina, però ha resultat que França s'ha mantingut en un perfil baix i qui ha posat més pegues han estat països com Finlàndia o Suècia, que tenen llengües amb menys parlants que el català (però que, per descomptat, són oficials a la UE). O una altra: molts, també, han trobat car que el cost d'oficialitzar aquests tres idiomes a Brussel·les fos de 132 milions d'euros, 44 milions per cada llengua. Bé: només l'Institut Cervantes, que té com a missió principal la promoció exterior de l'espanyol, ha tingut enguany un pressupost de 167,5 milions d'euros. Hi ha el pensament màgic que les llengües són de mel i sucre, però, com tot en aquest món, costen diners. I en produeixen.
