La Catalunya que crema
Un estiu dels anys vuitanta un home va prendre una decisió revolucionària. Va agafar les coses, els sis xiquets, la senyora, l’esgotament, la pols, la punyetera calor, la puta bastida de paleta que duia a sobre, i va anar quatre dies de vacances a tocar de casa: a la piscina del seu poble de la miserable misèria de la Catalunya interior. La gent el va prendre per boig. Que fot aquest? El que podia, el que tenia: no hi havia virolla per a més. I van ser feliços.
Avui aquell home ja és mort. I els seus fills moriran també, però cremats. Aquell home, aquells homes, aquelles dones, aquells nens, aquelles piscines, aquell tot, aquell, aquesta és la frontera que va des dels incendis de la Noguera i la Segarra fins a l’Ebre. Som el check-point que crema. Som els que treballem… Com en dieu pseudointel·lectuals no neuronals-analfabets-subvencionats-ganduls? Classes treballadores, populars? A parir panteres! Som els que suem, sempre hem suat. Som els que parlem català. Sempre hem parlat català. Som els que no tenim autobusos 47 per enlairar herois del no-res i assassinar els que ho hem donat tot i se’ns ha negat tot. Som els que no tenim ciment inhumà a l’Empordà decadent districte 11 de la Barcelona capital dimitida de Catalunya. No som la perifèria: som el centre. No som marginals: som la comunitat que fa viure aquest país. No som els ionquis: som els que us curen de l'addicció al no-res. Sou els malalts, per tristor, per ignorància, per desesperació, per buidor, per tot el que no teniu. Per tot.
Som els que voleu inflamar. Per treballar, per parlar català. Per ser a casa nostra. Per tenir casa i venes. Per existir. Això crema. Aquí hi ha la unitat de cremats de Catalunya. Persones embenades i enverinades com a mòmies. La pell fràgil del sol i del dol. La crosta descrostada. No podem ser paletes, pagesos, ni enginyers, no podem ser. Res. No podem parlar català. Res. No podem respirar Catalunya. Res. Ja no ens deixeu ser. I ens hem cansat. Bé, no estem cansats, us diem que no. No vol dir no.
No a la violència de baioneta d’una obra de teatre a Barcelona que vol penetrar com una violació a tot el país. Ens voleu ficció quan som reals. Us diem "tururuuuu". No a la violència contra els pagesos des dels despatxos analfabets. No al que no t’alimenta. No al que no neteja la merda i emmerda. No tros de sabatot que confons un enciam amb un fosforescent. No al territori. Només morim al país, a la Catalunya real: pagesos i bombers cauen aquí per les flames. I per això encenem el foc.
Davant vostre teniu els vius i els morts. L’ahir i l’avui. Incendis travessant oceans de temps. Els que hem aixecat aquest país. Som el conflicte i el dolor. Estem en guerra per continuar vius. A la cara tenim la suor i la llengua. L’arrel i l’amor: l’arbre. Potser ens arrancareu, ens calareu foc, ens pelareu. Veurem. Si ho feu tindreu una frontera de cadàvers davant els vostres ulls i de tothom. Una fosa d’immoralitat, d’injustícia, de covardia, d’impotència. La responsabilitat del mal serà la soga que us acompanyarà. A nosaltres, ens guia una força major: els morts. Som els morts que no voleu veure. Som els morts que ens donen vida. Som els vius. Els que encara van a la piscina amb el cap alt. Tenim orgull: el que no teniu. No ens heu matat. Cremats, roents, ardents. Si ens toqueu els que us encendreu sereu vosaltres. Som aquí.