19/12/2015

Catalunya, punta de llança de la ruptura amb l’‘statu quo’

4 min
DE LA VIA LLIURE AL 20-D  El resultat d’avui a Catalunya condicionarà el relat sobre el procés sobiranista.

SubdirectorAmb uns quants anys de retard respecte a Catalunya, les conseqüències de la crisi de legitimitat del sistema polític sorgit de la Transició arribaran per fi aquest diumenge a la nit al cor de l’Estat: el Congrés de Diputats. Al final de la jornada molts titulars parlaran de la fi del bipartidisme, però en realitat aquesta serà una qüestió accessòria. No debades el bipartidisme actual és un fenomen que no es va consolidar fins a l’any 1993, una dècada i mitja després de les primeres eleccions democràtiques. L’important, el que s’ha de calibrar aquest diumenge i del que estaran pendents les cancelleries europees, és quina força tenen a Espanya els que defensen un canvi radical de l’ statu quo, sigui en l’àmbit territorial, institucional, econòmico-social o en tots tres. I el mapa que es dibuixarà és que aquest suport serà més elevat que mai, però que només serà àmpliament majoritari en un raconet de la Península anomenat Catalunya.

En efecte, les enquestes preveuen que la suma de les forces independentistes, ERC i Democràcia i Llibertat, més En Comú Podem, que ha defensat desacomplexadament un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya, superin el bloc unionista/constitucionalista format pel PP, Ciutadans i el PSC. Aquesta serà una primera lectura a fer. I, si es confirma, consolidarà Catalunya com la punta de llança de la ruptura amb el règim del 1978, i llavors només s’haurà de preguntar si té prou força per tirar pel dret i fer-ho sola, com defensen els independentistes, o si convé esperar la resta de pobles d’Espanya, com mantenen Xavier Domènech i Ada Colau.

El batalla del relat

La segona lectura a fer serà qui ha quedat primer a Catalunya. Aquesta és, juntament amb qui serà segon a Espanya, la principal incògnita del 20-D. Qui arribi primer tindrà, com passa en alguns sistemes electorals, una mena de bonus track : es podrà erigir en capdavanter a efectes de relat. I com que el procés sobiranista es juga també (o sobretot) en el camp de la psicologia col·lectiva, en el de la narració emocional, pot tenir efectes devastadors tant per als uns com per als altres. Així, una victòria de Ciutadans enfonsaria la moral independentista en un moment ja de per si delicat. I, per contra, si guanyen ERC o DL, tindria efectes balsàmics abans de la setmana decisiva de cara a la investidura que acabarà diumenge que ve amb l’assemblea de la CUP.

Una victòria d’En Comú Podem seria més rica en matisos. Ni unionisme ni independentisme, sinó dret a decidir i referèndum. I, en l’àmbit ideològic, fort viratge a l’esquerra. I encara més: Catalunya pot ser l’única comunitat pintada de lila aquesta nit, cosa que, d’alguna manera, vindria a marcar diferències amb la resta de l’Estat.

Però atenció perquè el calidoscopi pot continuar girant per oferir noves lectures. En concret hi ha quatre pols que avui es dirimiran i acabaran de definir el nou mapa polític català i potser l’espanyol.

El pols espanyolista

El que s’albira més clar, amb un pronòstic més cantat però no per això menys decisiu, és la disputa entre Ciutadans i el PP pel vot més purament espanyolista. Que el primer partit a Espanya sigui el sisè a Catalunya, relegat a una posició marginal, no pot passar desapercebut a cap corresponsal estranger aquesta nit. Serà un missatge molt clar i molt contundent a Mariano Rajoy, que quedaria inhabilitat davant del món com a interlocutor vàlid per resoldre el plet català.

El segon combat el lliuraran Carme Chacón i Xavier Domènech pel vot d’esquerres no independentista a l’àrea metropolitana, el fortí en què el PSC s’ha atrinxerat per resistir el pas del tsunami sobiranista. Si el color lila s’imposa en llocs com l’Hospitalet, Santa Coloma o Cornellà, voldrà dir que la patacada del PSOE haurà sigut monumental i que el PSC ha quedat al caire de l’abisme. Si alguna cosa pot decidir Catalunya aquesta nit en el tauler espanyol és convertir-se en la tomba del PSOE.

El tercer duel serà entre En Comú Podem i Ciutadans, les dues forces emergents a Espanya. Tots dos competeixen per una mateixa franja de l’electorat, la que està més desideologitzada i simplement vol fer fora els de sempre. Aquesta és una lluita soterrada, visceral, on es fa servir la propaganda més clàssica, la que no renuncia a la demagògia, per guanyar vots un a un, plaça a plaça i bar a bar. Del resultat d’aquesta batalla en dependrà l’abast de la victòria rupturista catalana... o fins i tot si hi ha victòria.

I el quart pols és el que es dirimeix entre ERC i DL, en un duel gairebé antagònic entre l’exhome de Mas a Palau, Francesc Homs, i l’home de Junqueras als barris metropolitans, Gabriel Rufián. Aquí està en joc no tant el lideratge del procés, que també, com el seu color ideològic. Si guanya Democràcia i Llibertat s’haurà reforçat la figura del president Mas i el seu independentisme d’ordre i tranquil. Si ho fa Rufián s’haurà impulsat el gir a l’esquerra com la clau de volta per eixamplar la majoria a favor de l’estat propi. En qualsevol dels dos casos, la CUP tindria més pressió per investir Mas.

Espanya ingovernable?

I, a tot això, Espanya què? Doncs si queda un mapa ingovernable, és a dir, si no hi ha majoria PP-C’s (probable) o PSOE-Podem (difícil i complicada de gestionar), la pressió per conformar una gran coalició PP-PSOE serà asfixiant perquè la crossa clàssica, l’anomenat nacionalisme moderat, ha quedat pràcticament reduït, amb el permís d’Unió, el PNB i, si entra, Coalició Canària.

La fragmentació política a Catalunya fa que, per primera vegada, l’elector català tingui pocs incentius per fer un vot estratègic en clau de govern espanyol, que és el que abans beneficiava el PSC, el principal afavorit pel rebuig al PP. S’obre pas, doncs, el vot més estrictament ideològic, més lliure, més polític, en definitiva, una dinàmica que, al seu torn, també ajudarà a fragmentar més el mapa polític estatal.

En tot cas, tant un govern PP-C’s com un PP-PSOE no auguren res més que la continuïtat del xoc amb una Catalunya que, si confirma la majoria contrària a l’statu quo, estaria més lluny que mai de les coordenades de Madrid. I en particular la primera opció seria gasolina per a un procés que aquesta nit molts s’afanyaran, segur, a donar per mort.