De què va, Catalunya?

1. En Jordi Basté té un costum. D’uns anys ençà, el locutor amb més oients de la història de la radiodifusió a Catalunya fa la mateixa primera pregunta a tot artista que passa per El món a RAC 1 per presentar una novel·la o per promocionar l’estrena d’una pel·lícula. “De què va?” Fa quatre dies, li preguntava a Cesc Gay, d’entrada, “de què va, Mi amiga Eva?". És una pregunta tan fàcil, i tan curta, que descol·loca. Per més estratègia de màrqueting que hi hagi al darrere de tot producte cultural, en aquell moment el “de què va?” obliga el creador, quan menys s’ho espera, a esprémer la quinta essència de la seva obra. El commina a fer una sinopsi, a rajaploma, on sovint acaba explicant més de l’objectiu últim de l’autor que no de la trama de l'obra. Al marge del guió que li hagi preparat l’extens equip de guionistes del programa líder, la pregunteta de la punyeta agafa en fred el convidat, que té la sensació, de cop i volta, que es juga la nota de l’examen en aquella primera resposta. Ho sé, també, per experiència.

2. Aquesta pregunta potser també hauria de ser la primera que Basté fes en les entrevistes polítiques, que, per cert, cada vegada fan més mandra d’escoltar. ¿Seria interessant que Salvador Illa digués de què va l’autoanomenat “govern de tothom”? I de què va, ERC? I de què va, Junts? I Podem? I la CUP? I el PP? Tots aquests partits, en les darreres enquestes, van a la baixa si avui se celebressin eleccions al Parlament. Els dos partits únics que pugen, fins a xifres que arriben al 25% dels vots dels catalans, són els dos partits d’extrema dreta. Tant Aliança Catalana, independentistes d’extrema dreta, com Vox, ultranacionalistes d’una espanyolitat recalcitrant, sabrien respondre de pressa, sense complexos i sense titubejos, a la pregunta “de què van, els seus respectius partits?” Tenen quatre idees clares, rotundes i expressades fins a l'avorriment. Es mullen i parlen tan clar que, disfressats de democràcia, congrien milers de votants per a qui la xenofòbia ja no és un terme indecent. Al contrari, per a ells no és més que un medicament eficaç per combatre els mals del país.

3. I la resta? Els partits tradicionals s’estan diluint pel ni carn ni peix, per no mullar-se, per agafar el rave per les fulles. Es gronxen entre el què diran i la moda d’un “políticament correcte” que els tenalla. Vist des de fora, el PSC diu que malda per situar-se en la centralitat, però, instal·lats en el poc soroll i en el millor avorrir que sacsejar, no resol els grans temes de país: a la Catalunya dels vuit milions, no hi ha serveis ni habitatge per a tothom. Esquerra Republicana, colgats en la retòrica de Junqueras i Rufián, que pot semblar embafadora, mira de guanyar temps per recuperar tot el que ha anat perdent en els últims comicis. Podem s’embolica amb un bonisme de pa sucat amb oli mentre no s’adona que el “no a tot” els fa antipàtics. La CUP, sense líders, ja no surt ni als Telenotícies. El PP, amb l’únic objectiu de tornar a la Moncloa, continua en l’absoluta irrellevància a Catalunya.

4. I Junts, de què va? Jordi Turull, en el consell nacional d’aquest cap de setmana a Figueres, es va ofendre perquè els titllen de racistes per voler les competències en immigració. Mentrestant, les enquestes continuen demostrant que els votants, a grapats, se’ls escolen cap a Aliança Catalana, i els alcaldes del territori demanen que el partit tingui un missatge clar. En la política actual, jugar a la puta i la Ramoneta ja no funciona. I el pecat original de Junts ve, precisament, per Ripoll. No van impedir que Sílvia Orriols fos alcaldessa, per no posar línies vermelles, ni aquest febrer van fer possible la moció de censura que la descavalqués. Blanquejar segons quines idees té conseqüències. I Catalunya les pagarà cares.