Centre de gravetat permanent
Tot consens ampli, per definició, ha de ser prou ambigu perquè cadascun dels que el subscriuen el pugui interpretar de la manera que més li convingui: si això passa, si cadascú se'l pot fer seu per un punt o per l'altre, i si ningú no se'n despenja, sol voler dir que és un bon acord. Alguns diran que aquesta ambigüitat és una forma de cinisme o de submissió; en realitat, però, és un senyal de flexibilitat, que és una virtut desitjable, en general, per anar per la vida.
És bastant millor tenir un consens dels partits catalans a favor de la llengua catalana que no pas no tenir-lo, això hauríem de ser almenys capaços de veure-ho. No qualsevol acord, com hem dit en aquesta mateixa columna: havia de ser un acord prou sòlid perquè no trontolli davant de les envestides que arriben i continuaran arribant de l'estat espanyol contra la llengua catalana, sigui a través del poder judicial, del legislatiu o de l'executiu. Perquè al final es tracta d'això, d'un estat que va contra una llengua, contra els drets dels seus parlants i contra la cultura que es fa en aquesta llengua. És una forma de barbàrie, un estancament en el jacobinisme dels estats nació decimonònics i és tot el que vulguem, però és el pa que s'hi dona a Espanya en matèria de diversitat lingüística. El centre de gravetat, per fer servir la crossa retòrica que en aquesta ocasió s'han tret de la màniga els socialistes catalans, no és altre que aquest: un estat que actua amb tots els mitjans al seu abast en contra d'una llengua. Això sí que és un centre de gravetat permanent, per fer servir ara paraules del gran Franco Battiato, que se'n va anar ara ha fet un any.
Com que el marc legal consagrat per Espanya va tot en aquest sentit d'ofegar la llengua catalana, és essencial que Catalunya, i les Balears i el País Valencià tinguin legislació pròpia que vagi en sentit contrari i que pugui servir com a referència per esgrimir-la als debats polítics i, arribat el cas, davant dels tribunals, els espanyols i els europeus. Espanya és un estat membre de la Unió Europea que va ratificar la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries, document que els seus jutges i legisladors es passen per l'arc del triomf amb decisions com la del 25% o, ara mateix, amb l'esmena a sang freda a la llei de l'audiovisual.
Tenir aquest consens i aquest marc legal els pot semblar neoautonomisme a alguns, però el que és segur és que el piticollonisme, representat una vegada més per la CUP, només condueix a la residualitat. La mare de les desigualtats la consagra la Constitució espanyola mateixa, quan estableix que saber espanyol és un deure, mentre que conèixer “les altres llengües de l'Estat” (no les menciona ni tan sols pel nom) és un simple dret a les respectives comunitats autònomes. Corregir això consistiria en establir la plena equiparació de drets i deures dels parlants de català, castellà, euskera i gallec (anomenades pel seu nom) a tot el territori espanyol. És un altre objectiu en què es podrien posar d'acord els partits que han signat aquesta proposició de llei.
