Quan la ciutat crema: estratègies contra la calor

Fa dies que Catalunya crema. L’asfalt bull a les ciutats, els pisos s’ofeguen als barris més densos i en molts pobles l’ombra és un luxe escàs. L’onada de calor no dona treva, freguem temperatures rècord dia rere dia. Però no tothom la viu igual. Per a alguns, és una molèstia; per a d’altres, una amenaça. 

Més de 40 persones van morir a Catalunya en l'última setmana de juny per causes vinculades a les altres temperatures. I segons Human Rights Watch (HRW) l’any passat van ser més de 2.000 a tot l’Estat. Tanmateix, aquestes xifres podrien quedar-se curtes. Segons l’eina MACE, desenvolupada pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), només durant l’estiu del 2024 haurien mort a Espanya gairebé 12.000 persones per causes atribuïbles a la calor –més de 1.600 a Catalunya–. Entre aquestes causes hi ha malalties agreujades per les altes temperatures, com problemes cardiovasculars, respiratoris o patologies mentals. Malgrat el ball de dades –en funció de si es comptabilitzen només els efectes directes o també els indirectes– tothom convergeix en un mateix diagnòstic: el canvi climàtic no només fa pujar els termòmetres, sinó que col·lapsa les urgències, agreuja les desigualtats i posa en risc la vida dels que viuen en els contextos més vulnerables –gent gran, infants i persones amb malalties cròniques o que viuen en habitatges mal ventilats.

Però no és només el risc de morir. La calor sostinguda també afecta com vivim, com treballem, com ens desplacem i fins i tot com aprenem. Pot provocar insomni, irritabilitat, falta de concentració, episodis d’ansietat i agreujament de trastorns mentals. Redueix el rendiment cognitiu, especialment a la infància, i a Catalunya el 60% d’infants i joves de famílies de baix nivell socioeconòmic no accedeixen a casals, colònies ni activitats d’estiu. Sense escola ni opcions educatives o de lleure, passen les hores en pisos petits i sobreescalfats, o exposats al sol al carrer. Per a milers d’infants a Catalunya, l’estiu no és sinònim de vacances sinó de confinament tèrmic. 

Quan la calor arriba no tothom pot protegir-se. Per a molts l’aire condicionat és un luxe inassolible. El concepte de pobresa energètica ja no s’associa només al fred d’hivern, sinó també a la impossibilitat de garantir la casa a una temperatura segura a l’estiu. I gairebé el 20% de les llars a Catalunya no es poden permetre mantenir el termòmetre a unes xifres adequades. Sense aïllament tèrmic, ventilació, ni aire condicionat, l’estiu es converteix en una amenaça.

Però l’amenaça no s’acaba a dins de casa. També afecta la feina. Fa una setmana una treballadora del servei de neteja de Barcelona va morir poc després d’acabar el seu torn. Com ella, milers de persones –neteja, cures, construcció, repartiment– fan feines precàries i sovint invisibles, sense protecció davant les temperatures extremes. Fins i tot l’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball ho adverteix: la calor és un risc laboral emergent.

La calor, per tant, no només accentua desigualtats educatives i socials, sinó que converteix l’espai urbà en un escenari de risc per a la salut i el benestar de les persones que el vivim. La ciutat, lluny de ser refugi, pot actuar com una trampa tèrmica.

Per contrarestar-ho, ciutats com Barcelona han desplegat una xarxa de prop de 400 refugis climàtics: biblioteques, escoles, centres cívics, museus i parcs que ofereixen frescor, descans i accés a aigua potable durant l’estiu. L’objectiu municipal és garantir que la majoria de la població en tingui un a menys de 10 minuts a peu. Però la seva distribució continua sent desigual, els horaris són limitats –especialment a l’agost– i molts veïns i veïnes desconeixen que existeixen. També s’apunta que el seu disseny ha estat més tècnic que participatiu, i que caldria una gestió més comunitària i equitativa.

L’accés a l’ombra, a l'aigua potable i a la ventilació no pot ser un privilegi. Cal ampliar la infraestructura verda, generar més espais comunitaris climatitzats i garantir que ningú, en cap barri, quedi fora dels circuits de protecció climàtica. La ciutat ha de deixar de ser escenari de desigualtat per esdevenir, de debò, un refugi. 

Els estius són cada cop més llargs i calorosos. Però la resposta institucional és encara insuficient. No n’hi ha prou amb mesures d’emergència: cal reduir emissions, reverdir les ciutats i protegir les persones en situació de més vulnerabilitat. S’ha de garantir el dret a l’energia, a condicions laborals segures i a entorns urbans habitables. Perquè viure dignament no hauria de dependre del butlletí meteorològic.