De l’article de Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) a Catalunya. Revista d’Informació i Expansió (VI-1940), periòdic de la diàspora catalana que des del 1930 renovava el fundat el 1912 pel Casal Català de Buenos Aires. Molts exiliats antifranquistes confiaven que la derrota de nazis i feixistes portaria els aliats a combatre també la dictadura espanyola.
Quin esdevenidor és reservat a Catalunya? Quantes vegades, en la solitud o en la companyia, en l’esperança o en el pessimisme, en la lluita o en la inacció, els catalans ens haurem plantejat aquesta pregunta! La guerra que sotraga el món sembla com si hagués vingut a fer-la més peremptòria i més anguniosa -com si ja no ho fos prou!-. [...] Si el dubte és possible quant a l’esdevenidor que la postguerra reservarà a l’organització política de Catalunya, al seu anhel de govern propi, a les seves ànsies de plenitud cultural, des d’ara un fet apareix com a conquerit: Catalunya no podrà ésser aixafada, la seva catalanitat no podrà ésser esborrada. Aquest perill existia: que l’acció, esplanadora o corrosiva, dels dominadors, damunt i endins de Catalunya, pogués durar tant i amb una tal extensió i profunditat, que malmetés òrgans essencials de la seva vida espiritual. Ara tot sembla dir-nos que aquest temible perill no perdurarà. La guerra europea, que tants de neguits i de calamitats ens haurà dut, ens haurà dut almenys aquesta confiança. Per molt que duri, no durarà el llarg període que cal per a l’acompliment d’una obra decisiva de desnacionalització. El cas és, en certs aspectes, similar al de la nostra mateixa pàtria després del 1714; [...] Però avui ens trobem en un cas molt més favorable a Catalunya: per la senzilla raó que el termini per a l’obra de total uniformació espanyola que el règim actual s’ha proposat és incomparablement més breu. S’entén, a tot estirar, fins a l’acabament de la guerra europea. Parteixo, ben entès, de la confiança en el triomf de les democràcies. I no concebo que, l’endemà d’aquest triomf pugui haver-hi a Europa un país com Espanya, on perduri per als catalans un règim d’excepció com l’actual i hi siguin perseguides la llengua i la cultura en la forma en què ho són avui. La caiguda del totalitarisme durà aparellada la caiguda de les seves concepcions i dels seus mètodes, i, pel cap baix, tornarà a haver-hi a Catalunya aquell mínimum de llibertat que permeti l’ús de l’idioma propi en les manifestacions literàries i culturals: el mínimum de llibertat, posem per cas, que hi havia àdhuc sota la monarquia. I estic convençut que amb aquest mínimum de llibertat Catalunya ja en té prou per no morir, tanta és la seva resistència i la seva vitalitat com a poble. Això en el pitjor dels casos. I això, quan la partida que es juga és com ara, de vida o mort, resulta profundament encoratjador. No; Catalunya ja no sucumbirà. Els qui somnien amb el seu total enfonsament espiritual, s’enganyen, ja han fet tard: tres, quatre, cinc anys d’opressió, què són per a un poble? [...] Ja des d’ara, quan la guerra no fa sinó començar, veus autoritzades s’eleven per a anunciar la nova era. I, en aquesta nova concepció del món, Catalunya pot posar-hi, no certament excessives esperances il·luses, però sí esperances raonables. [...]
Peces Històriques triades per Josep Maria Casasús
