27/04/2021

Combatre l’extrema dreta

3 min
Treballadors de la construcció en vaga a París, el 1936.
Disponible en:
Escolta aquí l'article en àudio

1. Perill. Si en poc temps a Espanya han circulat tres manifestos signats per militars retirats “preocupats pel deteriorament progressiu patit per la pàtria en les últimes legislatures”, ara a França vint generals a la reserva i un miler d’oficials publiquen un manifest sobre “l’hora greu” que viu la nació, i adverteixen que si “el laxisme continua” es produirà “la intervenció dels nostres camarades en actiu en una missió perillosa de protecció dels nostres valors de civilització i de salvaguarda dels nostres compatriotes en el territori nacional”. Marine Le Pen s’hi ha adherit immediatament. La reacció del govern francès ha estat tan plana i discreta com la del govern espanyol. I, mentrestant, en tots dos països una extrema dreta en alça marca el pas a la dreta. Podem mirar cap a una altra banda i minimitzar aquests fets considerant-los anecdòtics. Però la història està plena de situacions en què no s’ha volgut veure un perill fins que l’hem tingut a sobre.

Com s’ha de  respondre a l’extrema dreta? Què busquen ara mateix? Crear un clima de tensió creixent, ser el centre de la batalla ideològica marcant els temps de la confrontació i sabent que els dona a la vegada notorietat i condició de víctimes: tots contra ells. Els seus temes són els de sempre: la sagrada unitat de la pàtria, el patriarcat, el fantasma del comunisme, l’islamofòbia, la xenofòbia, el nacionalcatolicisme, la restricció de drets individuals, la construcció permanent del cap de turc. A França és una mica més sofisticat i es recolzen en els tòpics d’alguns ideòlegs mediàtics. Le Monde en cita tres: la teoria del declivi d’Eric Zemmour, la por del “grand remplacement” (la substitució de la població francesa) de Renaud Camus i la “guerra racial” de Guillaume Faye. Aquí la nova consigna és contra l’antiracisme perquè consideren que deixa indefensa la identitat racial espanyola.

2. Política. D’on ve l’extrema dreta espanyola? De la tradició, l’herència del feixisme, força instal·lat encara en alguns sectors de l’aparell de l’Estat, que és el que fa que bona part del vot de Vox provingui del PP, que sota el lideratge d’Aznar va aconseguir reunir tota la dreta en una sola casa. Però no podem ignorar les crisis acumulades des del 2008, les econòmiques i socials, i també la qüestió catalana, que ha revifat el revengisme patriòtic espanyol. L’extrema dreta capitalitza els estralls de l’austeritat i de la pandèmia davant d’una part significativa de les classes populars en dificultats, que troben en el pensament reaccionari un refugi encara que sigui fals. 

I per aquí anem a parar a la qüestió clau: la pèrdua de les classes populars per part del partit socialista, que ja fa temps que és un partit de quadres i de classes mitjanes acomodades, i dels grups a la seva esquerra, que amb un discurs sovint massa ideològic tenen dificultats per connectar amb els sectors més afectats per les fractures actuals. El pas del capitalisme industrial al digital i postfinancer ha canviat els paràmetres i a l’esquerra li costa adaptar-s’hi, acostumada al bloc orgànic de la classe obrera. Per tant, la millor manera de combatre l’autoritarisme postfeixista és no deixar-se portar per les inèrcies i veure on són avui els agents socials del canvi.

L’extrema dreta dona pistes. Quina és la seva estratègia per dur determinats sectors cap a l’autoritarisme? Mobilitzar contra els motors de transformació: el feminisme, l’ecologisme, l’antiracisme, les llibertats individuals. I aquí hi ha una lluita ideològica central, que els partits d’esquerres han de recuperar, creant complicitats, diferenciant-se de la dreta en les polítiques econòmiques i evitant la distància que provoca l’arrogància ideològica. Aquesta és la via per combatre l’autoritarisme, sabent a més que la dreta i una part important dels mitjans de comunicació ja han blanquejat Vox. La dreta ha utilitzat el concepte buit de populisme, que val per a tot i, per tant, no explica res, per fer indiferenciats els dos cantons de l’espectre polític, cosa que legitima Vox.

El que no té sentit és entrar a la baralla cos a cos. No és així com es combat el feixisme, és guanyant-se la complicitat de la gent. Vox es deu a la dreta, però també a cert acomodament de la socialdemocràcia i a cert elitisme de Podem.

Josep Ramoneda és filòsof

stats