Com comença la guerra amb la Xina

El primer senyal d’alerta podrien ser els moviments discrets de Pequín per retirar els actius financers dels països occidentals, que podrien congelar-los en cas d’una guerra. Un segon senyal podria ser l’organització de campanyes patriòtiques a la Xina per demanar als ciutadans que donin sang.

Després, enmig de moviments de tropes i debats sobre si constitueixen una amenaça real o són un farol, els ciberatacs podrien desactivar una part de la xarxa elèctrica i el sistema bancari de Taiwan, i el servei d’internet de l’illa s’alentiria a causa del sabotatge dels cables submarins que connecten Taiwan amb el món.

Els míssils atacarien l’oficina presidencial i els centres militars i d’intel·ligència per intentar decapitar els comandaments, i potser també les bases americanes del Japó i Guam per evitar que les forces nord-americanes acudissin al rescat. Els vaixells xinesos bloquejarien Taiwan, amb la missió principal d’evitar que els Estats Units i el Japó li proporcionessin ajuda.

Aquesta és una versió extrema del que podria ser un atac xinès inicial per agafar el control de Taiwan, extret de converses amb planificadors militars i d’un llibre que està a punt de publicar-se, Defending Taiwan, d’Eyck Freymann, de la Universitat de Stanford.

Els estrategs del Pentàgon es preocupen per aquests supòsits d’invasió, perquè és la seva feina. Però els funcionaris taiwanesos estan (amb raó, crec) més centrats en moviments de la “zona grisa” contra Taiwan que no arriben a ser bèl·lics. Una invasió en tota regla de Taiwan per part de la Xina podria fracassar —per això soc escèptic que es produeixi en els pròxims anys—, però les pressions de la zona grisa avui representen un repte diari i és probable que creixin. I també comporten el risc d’una escalada fins a una guerra oberta que faci entrar en joc els Estats Units.

En aquesta zona grisa, la Xina està duent a terme ciberatacs, tallant els cables d’internet i enviant avions i vaixells cap a Taiwan. També duu a terme exercicis militars amb foc real, el més recent fa un parell de setmanes, per intimidar l’illa i aconseguir que accepti un futur com una mena de zona autònoma sota la supervisió de la Xina. Una dada sobre la zona grisa: el 2025, la Xina va dur a terme una mitjana de 2,6 milions de ciberintrusions al dia contra la infraestructura de Taiwan, segons un nou informe del govern de Taiwan.

Si el president Xi Jinping de la Xina volgués augmentar la pressió i desgastar encara més Taiwan sense necessàriament iniciar una guerra, podria imposar una detenció naval. Per exemple, podria exigir que els vaixells s’aturin en ports continentals per passar “controls duaners” abans d’anar a Taiwan; podria exigir “inspeccions ambientals” dels petroliers amb destinació a Taiwan. Podria (de manera enganyosa) dir als països: Si estem d’acord que hi ha una sola Xina, ¿com podeu objectar que el govern xinès faci inspeccions duaneres i de seguretat de les mercaderies amb destinació a una regió de la Xina?

Encara que alguns vaixells no obeïssin la detenció, la mesura augmentaria els costos d’assegurança i enviament i soscavaria l’economia de Taiwan.

El pas següent a una detenció seria un bloqueig, especialment de petroli i gas, i això probablement desembocaria en una guerra en tota regla. L’economia de Taiwan depèn dels productes derivats del petroli importats i només té gas natural disponible per a dues o tres setmanes. El futur de Taiwan podria dependre llavors de si el president Donald Trump estigués disposat a ordenar a la Marina dels Estats Units que escortés vaixells fins a Taiwan per trencar el bloqueig.

Si la Xina aconseguís absorbir Taiwan, tant si fos mitjançant la guerra com, pacíficament, mitjançant la pressió de la zona grisa i les tàctiques de desgast, el resultat seria el col·lapse de la primera cadena d’illes que limita la capacitat de la Xina per projectar el seu poder cap al Pacífic. La Xina també podria apoderar-se de les fàbriques de xips altament avançades de la Taiwan Semiconductor Manufacturing Co., empresa que és, en termes estratègics, la més important del món. Si la guerra desactivés aquestes fàbriques, el resultat seria “una depressió econòmica global”, va concloure el Consell de Relacions Exteriors en un informe del 2023.

És per això que la dissuasió és essencial, i si els Estats Units, Taiwan i els aliats dels EUA com el Japó i les Filipines treballen junts, tenen una possibilitat raonable de dissuadir una acció militar xinesa seriosa.

Però vet aquí el dilema central de Taiwan: tot i que la resta del món està preocupat pel risc de guerra a l’estret, molts taiwanesos no semblen estar-ho. Durant els recents exercicis militars xinesos al voltant de Taiwan, per exemple, l’índex borsari de Taiwan va pujar.

Alguns taiwanesos reconeixen els perills, però no veuen que tingui cap sentit intentar resistir-se a la Xina: els sembla inútil. Quan vaig preguntar a una antiga amiga taiwanesa, una periodista, què hauria de fer l’illa si la Xina l’atacava, no va dubtar. “Rendir-se”, em va contestar.

El president Lai Ching-te, a qui la Xina menysprea, sembla apreciar els riscos i ha intentat augmentar la despesa militar i impulsar la preparació militar. Però no està clar si el poble taiwanès vol que el portin en aquesta direcció, i podria ser que el pressupost militar suplementari proposat ni tan sols fos aprovat per l’assemblea legislativa.

Tot això planteja una pregunta fonamental: per què els nord-americans haurien d’arriscar les seves vides i gastar milers de milions de dòlars defensant els taiwanesos, que clarament no estan disposats a fer grans sacrificis? Vaig preguntar als funcionaris taiwanesos sobre això.

“La defensa de Taiwan és responsabilitat nostra”, va reconèixer Chen Ming-chi, el viceministre d’Afers Exteriors. “Hem de dir als nostres joves: teniu l’obligació de defensar la vostra forma de vida democràtica”.

Joseph Wu, el secretari general del Consell de Seguretat Nacional, ho va expressar així: “No podem demanar a altres països que ajudin Taiwan si Taiwan no s’ajuda a si mateix”.

Tenint en compte el que està en joc, una prioritat màxima per a la política exterior dels Estats Units ha de ser dissuadir la Xina sense provocar-la. La dissuasió significa treballar amb Taiwan, el Japó i altres per formar un front comú no només contra una invasió, sinó també contra les pressions de la zona grisa. Si la dissuasió fallés i esclatés una guerra, òbviament seria millor guanyar que perdre, però podria ser un d’aquells casos en què, com va dir una vegada el president John F. Kennedy, “fins i tot els fruits de la victòria es convertirien en cendres als nostres llavis”.

Copyright The New York Times