Primer capítol. Al petit país que oficialment no existeix, el senyor cap de l'oposició, i alhora còmplice del govern, al qual havia aprovat els pressupostos, va ser convidat per la televisió pública pagada amb els diners ídem per a una entrevista a fons. Dos joves i aplicats periodistes, els mateixos que havien fet de sparring del senyor president uns dies abans, van continuar sacrificant-se. De l'entrenament públic, el senyor cap de l'oposició en va sortir perfectament oxigenat, sense despentinar-se, amb aquell seu posat informal de mestre aplicat, una mica com un autòmata i una mica bon jan. Aquella mateixa nit, al quarter central del partit del president, els seus més fanàtics acòlits treien foc pels queixals: "Com podem regalar-li una hora de màxima audiència?" El senyor cap de l'oposició reia per sota el nas, però alhora també estava amoïnat: "Si seguim així, aviat hauré de governar... I jo no vull governar, només vull la independència!" I mentre pensava això també somreia per sota el nas i, murri ell, decidia que volia una altra cosa: volia guanyar solet les eleccions europees, apa.
Segon capítol. El màxim executiu de la màxima entitat financera del petit país que oficialment no existeix se'n va anar de viatge a la capital del món amb el president del gran país veí en decadència que quan somriu sembla babau, però no ho és. El president del món va saludar el seu insignificant homòleg, li va donar copets a l'espatlla, s'hi va fer una foto i li va dir que era un paio fantàstic. Aquest, de passada, ho va aprofitar per dir, sense que vingués a tomb i sense cap somriure babau, que el petit país que oficialment no existeix no existirà mai, i punt. El màxim executiu de la màxima entitat financera del país que oficialment no existeix al cap d'una estoneta va dir que d'acord, però que sisplau fes les paus i donés algun regalet al president del petit país que no existirà mai. Però a la tornada del viatge, ves per on, no hi va haver ni regalets, ni paus, ni res... Sinó tot el contrari. I així anaven passant els dies, per a desesperació del màxim executiu, que estava molt enfadat amb tots els presidents.
Tercer capítol. El president del somriure babau però que no ho és va donar el cop de gràcia al director més rocambolesc del diari més cridaner -i perfectament arruïnat- del país decadent. Al país petit que oficialment no existeix la gent se'n va alegrar, perquè el milhomes ja feia temps que havia posat el petit país al punt de mira, convertint-lo en una més de les seves fabuloses obsessions, en les quals realitat i ficció convivien alegrement. Perquè es veu que al país decadent s'havia convertit en esport nacional la competició per ser el número u a l'hora de deixar clar que el petit país no existia ni existiria mai. I com que el rocambolesc director en sabia molt, d'això, el president, gelós, va fer que toqués el dos. Com també havien tocat el dos cap al nou partit Vox altres campions d'aquesta especialitat, alguns dels quals, per cert, originaris del mateix petit país que calia que seguís sent petit, petit.
Quart capítol. Al petit país, però, la gent anava fent la seva, quin remei. Estaven tan acostumats al soroll del gran país veí! I havien decidit que volien existir, sí i sí. Bé, tots no ho havien decidit... Al partit que sempre havia manat als pobles i ciutats, i que ara no manava quasi enlloc, estaven massa ocupats esbudellant-se. Sí, encara que sembli increïble, en lloc de decidir existir havien decidit autodestruir-se. Ep, a casa seva, cadascú fa el que vol. De manera que els sortien dissidents com bolets, anaven engreixant la llista de presumptes corruptes i, per si no fos prou, havien decidit organitzar una festassa de la democràcia interna amb sis candidats que volien ser alcalde de la capital del país que no existeix oficialment i que, per ells, valia més que seguís no existint.
[Continuarà]