Converses amb els qui no hi son

Encara que no ho sembli, els que ja no hi són hi són, cada dia. Notem com van quedant fixats trets del seu caràcter en la nostra pròpia personalitat o van apareixent en la dels nostres fills, la qual cosa encara és més profundament torbadora. Per no parlar del sobresalt que experimentem el dia que la imatge que ens torna el mirall ens resulta massa familiar, i ens ho confirma un amic quan ens diu en veu baixa, impressionat com si hagués vist passar una ombra, “com t’assembles al teu pare...”

Els sentim amb la seva veu i amb les seves pròpies paraules pronunciant-se categòricament sobre un fet que acaba de repetir-se i pel qual sempre tenien una dita, un advertiment o una sentència a punt. Fins i tot, encara ara, hem estat a punt de trucar-los per donar-los una notícia que segur que els faria feliços. Ens comparem amb el que estaven fent a la nostra edat. I, per descomptat, sabem els penjaments que deixarien anar quan sortís segons quin individu o indivídua a les notícies, perquè una persona són les seves inclinacions, les seves fòbies i els seus valors inalterables.

De tant en tant, arriba una carta al seu nom i fa gràcia pensar que l’administració el dona per viu. Això si no és que ens dona una feina que ens complica la vida. El seu rastre digital és una loteria.

El nostre diàleg interior és, a vegades, un diàleg amb els morts. Voldríem desfer malentesos, demanar disculpes o reclamar una raó pòstuma que ens va ser injustament negada. No és un diàleg inútil. Totes aquelles paraules que ens farien bé si les poguessin sentir els que són morts les podem dir als que són vius.