Com convertir un riu en un museu

1. La Trinca va ser molt generosa amb el riu Besòs quan, aprofitant la Cinquena simfonia de Beethoven, va escriure la lletra per a la seva Oda al paper de vàter. Deia, el 1975, que “el Besòs és verd”. I prou. Es van quedar molt curts. Aleshores era un dels rius més contaminats d’Europa. No hi havia vida, ni pràcticament peixos. Les espumes tòxiques eren visibles i la pudor era molt forta molts dies a l’any. La manca de regulació ambiental durant el franquisme i l’escassa legislació efectiva permetien que contaminar sortís gairebé de franc. La industrialització sense control a la conca del riu, al Vallès i a l’àrea de Barcelona, convertia el riu en un abocador sense pràcticament depuració. El resultat era que les empreses tèxtils, químiques i metal·lúrgiques contaminaven l’aigua amb metalls pesants i tot un catàleg de productes tòxics. I no era delicte. I no hi havia consciència d'estar-se carregant la naturalesa i el paisatge. A més a més, les aigües residuals urbanes –en els temps que pobles i ciutats no tenien depuradores– convertien alguns trams del Besòs en una claveguera a cel obert. Hi podem sumar que era un riu amb poc cabal natural en el qual els contaminants quedaven molt concentrats, i que la urbanització agressiva, al costat del riu, va anar cruspint-se la vegetació pròpia de la ribera. Per tot plegat, el Besòs era la vergonya de la frontera nord de Barcelona. 

2. Cinquanta anys després, la situació s’ha capgirat. Amb planificació, inversió i polítiques mediambientals eficients, avui el Besòs és un ecosistema protegit on conviuen ocells, peixos i plantes. La recuperació d’aquest pulmó de l’àrea metropolitana és una història d’èxit. Avui que Rodalies s’ha enquistat com un malson per culpa de la deixadesa, la mirada curta i la poca exigència política dels qui han manat durant dècades, gratifica veure que hi ha fenòmens que són reversibles, encara que calgui temps, paciència i molts diners. La prova que el Besòs ha passat de mort a vida és que, cada any, hi ha gairebé dos milions de persones que passegen per la seva riba, en el tram de Santa Coloma de Gramenet cap a la desembocadura. N’hi ha que corren, n’hi ha que van en bici, hi ha famílies que hi caminen i, tots ells, respiren llum i vida. Però en el nou Besòs no només hi floreix la diversitat mediterrània. Des de fa un temps, al costat del riu també s’hi respira art, cultura i creativitat. El BesArt s’està convertint, mural a mural, en el museu d’art urbà més gran del món. 

3. No us ho perdeu. Fa un gran efecte que tot aquell formigó gris que emmarcava la llera del riu es vagi convertint en art que dialoga amb el paisatge. Avui ja hi ha, l’un al costat de l’altre, una cinquantena de murals d’artistes reputats i de creadors urbans d’arreu del món que hi deixen la seva obra per a la posteritat. Una de les virtuts d’aquest museu gratuït és que està en constant evolució. Al capdavall, la idea és que aquest projecte global col·laboratiu, entès com un ecosistema obert i no com un altre espai acotat a les estrelles consagrades, arribi als divuit quilòmetres seguits d’acolorides obres d’art del nostre temps. És un privilegi per al país que s’hagi recuperat el parc fluvial del Besòs i que, a sobre, la cultura i la vegetació vagin de bracet. Al BesArt li han posat el subtítol comercial The River Museum. Així, en anglès. Ja s’endevina que, aviat, serà un altre reclam per als expats que, després de repoblar el Born, la Barceloneta i el Poble Nou, voldran anar a córrer per un lloc tan agradable, tan diferent i que, a sobre, és gratuït. Que bé que quedaran les fotos que pengin a Instagram, amb l’etiqueta The River Museum. Quants nous turistes no vindran a Barcelona per veure aquesta joia encara desconeguda?