30/11/2021

La cooperació i les trampes al solitari

3 min
Cooperació entre mariners.

No els avorriré amb les xifres. Es poden quedar amb una idea molt simple: els acords pressupostaris en matèria de cooperació internacional no es compleixen mai. Ni a Catalunya ni pràcticament enlloc. Des que el govern espanyol va desactivar les acampades de protesta a desenes de ciutats de l’Estat que reclamaven el 0,7%, prometent arribar al 0,35% del seu pressupost, amb cada nou pressupost es repeteix la situació. Vint-i-set anys després d’aquella tardor amb la ciutadania instal·lada en places i avingudes, la Moncloa ha reprès la recuperació d’aquesta política pública. Amb prou feines arribarà al 0,28% el 2022, mentre que en paral·lel prepara una reforma legal per actualitzar la cooperació als nous temps.

A Catalunya encara no passem del 0,20%. Després del desballestament protagonitzat pel darrer Govern de Mas i la travessia del desert de la dècada passada, l’anterior equip a Exteriors es va proposar recuperar terreny. Va ser tota una fita que a Economia es miressin els comptes i les promeses fetes a un sector d’entitats encara vives de miracle. Es va pactar així una ruta per arribar el 2030 al 0,7% a la Generalitat de Catalunya, cosa assolida fa anys per un bon nombre de municipis catalans. Les ONG agrupades a LaFede.cat vam fer-hi confiança. Potser perquè vam veure senyals d’un temps nou, on aquesta política sembla realment imprescindible per situar el nostre país al món i entomar uns reptes globals cada cop més presents i impactants. O potser perquè no ens quedava cap altra opció que creure en la paraula de les institucions públiques i les persones i partits que estan al capdavant.

El projecte de pressupostos presentat fa poques setmanes pel conseller Giró va tornar a incomplir, de nou, les promeses i els pactes assolits. Ja hi som. Exteriors augmentava, efectivament, els 20 milions d’euros pactats, però no en cooperació i educació per a la justícia global, sinó en altres partides que ara no entraré a valorar. Tot és necessari, la qüestió és què prioritzem en un moment que cal gestionar un atac global als drets humans i a la ciutadania organitzada que els defensa a tot arreu. Un temps en què encarem una sèrie d'amenaces i processos que afectaran, de nou, les persones i col·lectius més desafavorits. Una hora en què si no treballem plegats amb la resta de comunitats del món, per qüestions com el dret a un medi ambient sa, l’equitat entre gèneres, la pau o tantes altres, no tindrem cap possibilitat de continuar endavant. La variant òmicron ens torna a recordar l’estupidesa d’acaparar vacunes contra el covid-19 i no actuar pel dret universal que és la salut, camí ja d’acabar-nos totes les lletres de l’alfabet grec.

És important, a més, que aquesta feina sigui amb el suport de les entitats catalanes. No és el mateix recolzar-se en elles i poder donar suport a un teixit que lluita a tot el món per aquests drets, que fer-ho a cop de talonari amb les grans agències multilaterals. Només les ONG del territori connectem la nostra societat amb aquests processos i amb altres persones que lluiten pel mateix que a Catalunya, amb l’educació per a la ciutadania entre altres eines. Buscar un lloc sota el sol, llogant poltrones a Ginebra o Nova York, és un negoci molt car i improbable, un miratge per a les aspiracions de reconeixement internacional de Catalunya. I examinant la proposta de pressupostos treballats a Economia, veiem una tendència perillosa, en aquest sentit. Ens preocupa que el creixent pes de la burocràcia a tot l’Estat, i en particular al voltant de la cooperació, acabi inclinant les administracions a materialitzar aquesta política pública a través de grans agències i fons internacionals, en els quals acabaran diluïdes les seves aportacions i sense cap valor afegit. La cooperació descentralitzada, una cosa que ens diferencia a nivell mundial, destaca per la possibilitat que diferents actors, capacitats i enfocaments participem en aquest esforç. Aquesta és la nostra riquesa, com s’ha vist aquest cap de setmana a la darrera trobada de cooperacions autonòmiques a Extremadura: permetre la pluralitat de què està feta aquesta societat.

Podeu pensar que aquesta és una posició interessada o corporativista, però tothom entén que quan metges i metgesses surten al carrer, en el fons lluiten per una millor sanitat. Aquests dies s’està aguditzant la persecució i la criminalització contra entitats palestines o centreamericanes, les nostres sòcies, nosaltres mateixes amb altres sabates. L’espai cívic mundial fiscalitza i denuncia aquells poders contraris a la democràcia i les llibertats, o a qui obstrueix la lluita contra l’emergència climàtica, entre molts altres fronts. Però necessitem un compromís permanent i estable per continuar treballant pels béns comuns, que no trontolli amb cada pressupost o nou inquilí a Economia o Exteriors. Sense uns pressupostos que respectin els acords i necessitats en cooperació, l’únic que farem seran trampes al solitari.

Miquel Carrillo és vocal de la Junta de la Coordinadora estatal d'ONGD