Una taronja, un ou, un llibre

Ara tot costa una mica més, oi? En especial tenir il·lusions. Què podem esperar d’una vida en reclusió? Hi ha alguna cosa per celebrar? L’esperança callada de tothom és no contagiar-se, que el virus passi de llarg de la pròpia llar, dels familiars, els amics, els amors. Que restem sans i estalvis. No és un desig en positiu, sinó en negatiu: és substancialment diferent voler que una cosa ocorri que voler que una cosa no ocorri. En el segon cas, ens alleuja; en el primer, ens omple. El nostre estat actual tendeix a la buidor, a la foscor d’un indefinit malestar interior que s’encomana d’aquesta manca d’horitzons. Mirem endins i no trobem cap raig de llum. El gran projecte, nu i pelat, ara mateix és sobreviure. La resta de miratges els hem hibernat, els hem desat en algun recòndit calaix mental i no hi ha manera de fer-los sortir. On s’amaguen, ai!, les il·lusions perdudes?

Mentre escric aquest pensament desolat, des de l’habitació sento el cant dels ocells al carrer. Fa més de vint anys que visc al mateix pis i mai, mai no l’havia apreciat tan nítid i despullat. Ja m’havia acostumat i fins i tot m’agradava la remor dels cotxes fregant l’asfalt i el rugir dels seus motors o la fressa dels manobres quan rebenten la vorera. Ara, de cop, descobreixo els sons de la natura a la ciutat, el vent quan pentina els finestrons, la pluja que repica en els vidres, el silenci de la nit des del balcó abans de tancar-me en el misteri dels somnis. Totes aquestes petites troballes no m’han canviat la vida, però li donen una estranya fragància. És com si hagués descobert una nova gamma de colors. No són gaire cosa, ja ho sé. A tot estirar, un plaer tebi. No és el gran viatge exòtic, no és una aventura ni una epifania. Però entre el no-res d’esperar que l’epidèmia passi de llarg i això, doncs mira. Fa uns dies que ja espero amb delit aquests petits moments.

Ara tot costa una mica més, oi? En especial tenir il·lusions

Ahir, després de massa hores capficat en el diari, enganxat a l’ordinador i el mòbil, quan va ser el moment de pensar a sopar alguna cosa -ja eren les deu tocades-, vaig obrir la nevera i només hi havia un ou, un solitari ou. I dos tomàquets. I una taronja. A la panera hi quedaven unes llesques de pa sec. De tot plegat en va resultar un àpat deliciós: una canònica truita a la francesa, pa amb tomàquet (originàriament servia per a això, per reaprofitar el pa sec) ben regat amb oli d’oliva i un pessic de sal, i per postres una taronja dolça, ben dolça. Quina simplicitat tan gustosa. Quina il·lusió. No tenia res i alhora ho tenia tot. Vaig assaborir cada tall de truita, cada queixalada al pa, cada grill de taronja. Tornar a l’essència de les coses, aquesta és l’oportunitat que ens brinda el drama pandèmic. S’han acabat, em sembla que per molt de temps, els focs d’artifici d’un estil de vida frenètic en què sempre tots aspiràvem a més, més diners, més vacances, més poder, més diversió, més velocitat, més experiències inèdites, més excitació, més de tot. Com si visquéssim en una pel·lícula trepidant.

La frenada ha estat brusca. No podem sortir de casa. Cada dia el mateix. No hi ha novetats que no siguin més morts i contagiats. Hem descobert la por en la pròpia pell. I estem aprenent a veure’ns i relacionar-nos només per la pantalla. El dia que ens puguem tornar a tocar serà una festa. ¿Sabrem trobar el punt just de contacte? ¿Sabrem seguir apreciant la piuladissa dels ocells, la increïble perfecció d’un ou o d’una taronja? Després de sopar, en lloc de remenar en els menús de la tele a la recerca d’una sèrie (avui què trio, sexe o violència?), vaig tenir una il·luminació. Va, agafaré el son amb un llibre, amb un clàssic, per què no una mica de poesia? I així vaig ensopegar amb l’amic Joan Salvat-Papasseit, tan senzill, tan dolç i enamoradís, tan essencial: “I el nostre bes era tan llarg / com la nit curta en el seu abraç”.