Corrupció: l’erosió del sistema
Aquesta setmana han sortit a la llum informacions que apunten a connexions entre l’exministre Cristóbal Montoro, despatxos d’advocats i gestions favorables davant l’Agència Tributària de certs ciutadans i famosos. Un altre episodi que se suma a una llista interminable.
El que estem veient als mitjans és un contraatac mediàtic a la corrupció del grupet de Koldo i companyia. El Partit Popular assenyala el Partit Socialista, el Partit Socialista destapa escàndols del Partit Popular. L’escàndol públic és la forma de foc creuat entre els dos únics partits que han governat Espanya des de la Transició.
És repugnant.
Perquè si tots dos s’acusen, i tots dos tenen raons fonamentades per acusar-se, la conclusió és única: aquí no ha canviat res des de la Transició. I si alguna cosa ha canviat, ha estat poc i per a uns quants. El missatge que s’instal·la és que continuem sent un país on els contactes pesen més que els mèrits, on l’accés al poder s’utilitza per afavorir persones de l’entorn i on els mecanismes de control fallen de manera sospitosa. Madrid com a centre de poder corrupte.
Però la corrupció no és només una immoralitat pública. És una malaltia econòmica. Allà on s’instal·la, la inversió es retreu, el talent marxa, el funcionariat es degrada i la política es converteix en un mercat opac. Hi ha molts estudis que mostren la correlació entre corrupció estructural i empobriment. Cap país que hagi normalitzat la corrupció ha progressat de manera sostinguda.
El dany polític és encara més profund. Quan el ciutadà es convenç que la democràcia no serveix per salvaguardar el sistema, la desafecció creix. I aquest buit l’omplen ràpidament els populismes. Tant se val si són d’esquerra o de dreta. Tots s’alimenten del mateix malestar. Tots prometen acabar amb el sistema sense explicar com ho faran ni amb quines garanties. I tots, sense excepció, acaben aniquilant la democràcia que diuen voler salvar.
Per això aquest enèsim creuament d’acusacions entre partits no és inofensiu. Ni és un espectacle passatger. És un procés corrosiu. Debilita la confiança en les institucions. Converteix el votant en un cínic resignat o en un radical que ja no escolta ni dialoga. I prepara el terreny perquè la democràcia sigui substituïda per perillosos experiments que es disfressen d’alternativa.
No escric això per defensar els grans partits, ni per atacar els petits. Tampoc crec que tots els polítics siguin corruptes. Però o això canvia d’una vegada per totes o el sistema acabarà podrint-se abans del que ens pensem.