Els 'cowboys' globals
El secretari d'Estat nord-americà, Marco Rubio, cervell pensant i alhora braç executor dels plans de l'administració Trump per a l'Amèrica Llatina, és fill de cubans, i durant la campanya electoral va explicar que els seus pares havien arribat als EUA el 1959 fugint de la persecució del règim castrista. Era una mentida que Rubio divulgava per guanyar vots entre la comunitat cubana anticastrista: en realitat els seus pares van arribar als EUA l'any 1956 (ell va néixer el 1971), i la família Rubio va tenir poc o res a veure amb la resistència contra la dictadura de Fidel Castro. Sí que van tenir, en canvi, una curiosa experiència a mitjans dels vuitanta, quan Marco Rubio tenia catorze anys: la família va viure temporalment en una casa que servia de magatzem de cocaïna a una banda de narcotraficants liderada per Orlando Cicilia, que va ser cunyat de l'actual secretari d'Estat. Només aquest fet ja estableix més relació entre Marco Rubio ("Narco Rubio", broma fàcil a Miami) i el tràfic de drogues que el que pugui tenir el president colombià Gustavo Petro, assenyalat per Trump com el pròxim que pot rebre una visita fantasiosa de la DEA i la Delta Force a les tantes de la matinada, amb morts civils inclosos.
Parlàvem dels plans de l'administració Trump per a l'Amèrica Llatina. Bàsicament, consisteixen a apropiar-se dels recursos naturals del continent (petroli, or, coure, terres rares, costa i selva per turistificar), amb el suport de governs titella o afins. Per això, cal acabar amb els governants d'esquerres (siguin dictadures o democràcies), acusant-los de criminals i de narcotraficants, i substituir-los per governants afectes al credo ultraliberal, que personifiquen Milei a l'Argentina o Bukele al Salvador. També poden ser dictadures o democràcies (formalment, si més no), i també poden ser criminals i narcotraficants: l'única condició és que siguin dòcils a Trump. N'és un altre exemple Juan Orlando Hernández, expresident d'Hondures, que complia condemna en una presó nord-americana precisament per narcotràfic, i que va ser indultat per Trump fa un mes. L'indult va coincidir —no per casualitat, evidentment— amb la victòria electoral del successor d'Hernández com a candidat a la presidència, Nasry Tito Asfura, una victòria que Trump, a la seva xarxa Truth Social, va descriure com “un gran èxit polític i financer”.
Riqueses en efectiu o en espècies: no hi ha més. La idea que té el trumpisme de la governança, i de la política mateixa, comença i acaba en els diners. La cowboy diplomacy és un assalt continu: consisteix a arribar a un poble rival, derrocar-ne les autoritats, posar-hi un xèrif afí i buidar la caixa del banc i la del saloon. Rubio, juntament amb el secretari de Defensa, Pete Hegseth, i el mediocre escriptoret J.D. Vance a la vicepresidència, són els lloctinents amb els quals Trump es proposa dur a terme d'una vegada per totes el vell somieig imperialista del complet domini ianqui sobre l'Amèrica Llatina. Europa, aquesta Europa que s'ho mira entre atònita i submisa, espera torn per ser violentada amb qualsevol excusa.
