La crisi de la DGAIA: educació o control?
L’any 2000 vaig defensar a la Universitat de París 8 una tesi doctoral que qüestionava el concepte d'infància en risc, un terme tan àmpliament utilitzat com poc analitzat en l’àmbit de l’atenció a la infància. Havia fet les meves pràctiques d’estudiant de pedagogia en un centre de menors de Justícia. Vaig tenir la sort de conèixer l’Oriol Badia, el director, i avui aquell centre porta el seu nom en reconeixement de la seva trajectòria i del seu compromís amb la justícia social. Aquesta experiència més el voluntariat en un centre obert al barri de la Mina portat per salesians amb joves monitors del barri, i la direcció d’un casal d’estiu municipal al Raval, em van dur a voler investigar com trobar sortides i solucions a la delinqüència juvenil. El 1989 la Generalitat em va becar per investigar-ho a París, quan feia poc que s’havia creat la DGAIA. Eren els anys que es debatia quin model de justícia juvenil i de protecció de la infància volia Catalunya, i miràvem cap a Europa, especialment cap a França, amb el model Bonnemaison de política local, comunitària i preventiva als barris.
A mesura que aprofundia en la recerca, la idea mateixa de prevenció va anar perdent sentit. Perquè la mirada preventiva anticipa el mal, i etiqueta infants i famílies que massa sovint han vist vulnerat el dret a l’educació i a una vida digna. Massa sovint l’etiqueta de"risc social" aplicada als infants responia més a la necessitat de gestionar la manca de recursos i les limitacions dels mateixos educadors que se n’havien de fer càrrec que no a una anàlisi acurada de la situació de les famílies. L’acollida d’aquests infants dels serveis socials municipals per part de la DGAIA s’activava, en molts casos, per la decisió d’educadors socials saturats, sense prou suport ni marge per intervenir amb criteris educatius. Més que una mesura de protecció, eren formes de control institucional davant de les limitacions per educar els infants o donar el suport necessari a les famílies.
La mirada crítica de Donzelot (1977) a La police des familles –el treball social com a policia de les famílies– era present també aquí, en un congrés amb el títol “Educació o control” que es va celebrar a Barcelona fa més de tres dècades. Ja eren referents en aquell temps l’Esther Giménez-Salinas i el Jaume Funes, entre d’altres, que alertaven dels perills d’un model més de control que no pas de suport i educació, un model basat en la retirada de la tutela als pares i la institucionalització dels infants. Amb un enfocament de la protecció que sovint implica un control que estigmatitza i penalitza les famílies més pobres i vulnerables. El cas recent d’una menor de dotze anys víctima d’abusos mentre era sota la tutela de l’administració ens obliga a mirar de cara un sistema que, com diu la síndica de greuges, “no és prou garantista”.
Massa sovint situacions familiars que haurien pogut ser abordades amb acompanyament i ajudes acaben convertides en desemparaments. La síndica de greuges, en el seu recent article a l’ARA, ho expressava amb claredat: el sistema “executa” decisions sense prou garanties, sovint sense una intervenció prèvia prou sòlida ni una mirada realment protectora. I afegeix: "Una situació d’emergència pot ser comprensible i acceptable durant un temps limitat, però [...] els infants veuen passar els anys i creixen en centres sense una solució clara ni estable".
L’Informe de la síndica del 2023 constata que només un 2,1% del pressupost en infància del departament de Drets Socials es destina al suport a les famílies, mentre que el 85% es dedica al sistema de protecció. A més, Catalunya inverteix només l’1% del PIB en protecció social per a la infància, molt lluny del 2,5% de la mitjana europea. Els serveis socials bàsics, que haurien de fer un treball preventiu i d’acompanyament, estan col·lapsats i opten, per falta d’alternatives, per derivar casos a la protecció. No hi ha temps ni eines per fer un treball en profunditat. Es passa del risc a la retirada de la tutela als pares, sense marge per a l’educació.
Això afecta especialment les famílies monoparentals, moltes vegades encapçalades per dones en situació de pobresa. El risc de pobresa d’aquestes llars arriba gairebé al 40%. El sistema no és cec, però no vol veure que el problema no són les mares sinó les condicions en què han de fer créixer els seus fills. I que una retirada de la tutela dels infants –que seria evitable amb més acompanyament i més recursos– perpetua la desigualtat i cronifica el dolor.
La crisi actual de la DGAIA no es resoldrà només amb un canvi de nom. Cal escoltar els educadors que hi treballen, sovint en condicions precàries, i revisar si hi ha hagut males praxis, sí, però sense oblidar el reconeixement a la tasca immensa que fan moltes entitats del tercer sector. Hi ha el perill de desmuntar una col·laboració entre el sector públic i el tercer sector que, ben entesa, és expressió d’una societat civil compromesa amb els drets de la infància. Moltes d’aquestes entitats tenen una trajectòria històrica i han assumit, amb responsabilitat, situacions com l’acollida de milers de menors no acompanyats. El que cal és garantir que una plaça concertada tingui el mateix cost i les mateixes condicions que una pública, i revisar el model per assegurar l’equitat. És hora de fer visibles els educadors i educadores que sostenen el sistema des de la trinxera. Cal revisar, sí, però també reconèixer i preservar allò que funciona i respon amb dignitat. I, sobretot, recuperar el sentit: educar abans que controlar, ajudar abans que etiquetar, i acompanyar abans que separar.