Crisi energètica: el que ens espera
Dijous l’ARA posava en portada: “L’expectativa d’un final ràpid de la guerra anima els mercats”. Efectivament, dimecres l’Íbex-35 havia pujat un 3,16% perquè s'havia escampat la convicció que la guerra acabaria aviat. Ara bé, dijous mateix l’índex perdia part dels guanys del dia anterior. És tant com dir que les borses –o sigui, els financers– no tenen les idees clares sobre com impactarà la guerra sobre l’economia. Des de la caiguda de la primera bomba, l’Íbex-35, igual que el Dow Jones nord-americà, només ha caigut un 5%. Perquè ens fem una idea del que fa la borsa quan comença una crisi de debò, a finals de 2007, i en poques setmanes, l’Íbex-35 va caure un 33%, i no va començar a recuperar-se fins set anys després.
En contrast amb el desconcert dels financers, els enginyers mostren un sòlid pessimisme. L’Agència Internacional de l’Energia ha publicat un decàleg de mesures que suggereix que adoptin els governs per estalviar energia, i el comissari de la Unió Europea ha enviat una carta als governs suggerint, entre altres coses, racionar la gasolina, fomentar el teletreball i fins i tot prohibir la circulació de vehicles privats els diumenges (una mesura en vigor durant la crisi energètica dels anys 70). El fonament d’aquesta visió és que les infraestructures energètiques del golf Pèrsic han estat tan danyades que, encara que la guerra acabés avui, el subministrament no podria recuperar la normalitat fins d’aquí uns quants mesos.
En aquest context, és interessant comparar la resposta del govern espanyol a la del xinès. El primer ha reaccionat abaixant l’IVA que grava als combustibles, que ha passat del 21% al 10%. Això ha fet que, malgrat que el preu de la benzina ha pujat un 15%, el consumidor només percep un augment del 4%. En canvi, el govern xinès va apujar els preus un 13% el passat dia 23. El primer, implícitament optimista, tracta de guanyar temps, mentre que el segon –prudent– prepara la seva població per al pitjor, i prefereix que comenci a estalviar combustible des del primer moment.
I és que per entendre la crisi energètica és important no caure en el mateix error que tendim a cometre quan considerem la crisi de l’habitatge: el problema no són els preus, sinó l’escassedat. Si l’habitatge és car és perquè la població a les ciutats està creixent més de pressa que la construcció d’habitatges, no perquè els especuladors s’estiguin posant les botes (encara que ho estiguin fent).
Ara, el problema a què ens enfrontem és que almenys durant uns mesos –potser anys– la producció de petroli, de gas i de fertilitzants nitrogenats (aquests últims, derivats del gas natural) estarà per sota de la normalitat. Haurem de deixar de fer algunes coses, i és important decidir quines. Els preus són només una manera de prendre la decisió: es deixen de fer les coses que voldrien fer els que no poden pagar. Podríem deixar que el mercat ho resolgués si no fos perquè una tercera part de l’energia la dediquem a la producció, la transformació, el transport i la preparació d’aliments, i la crisi amenaça de generar una onada de fam als països més sensibles.
Una altra tercera part la dediquem a la producció de materials –acer, ciment, plàstics, alumini...– que necessitem per construir habitatges i perquè la indústria es mantingui dempeus. No sembla una bona idea aturar-la, tot i que no podem ignorar que, si la crisi es perllonga, els nostres plans de construir habitatge a preu assequible perillen per l’escalada dels costos de construcció.
El candidat natural on retallar són els desplaçaments de plaer, però això impactaria directament sobre la indústria del turisme, de la qual som tan dependents. De fet, una font europea d’aviació ja ha declarat que, “si les coses segueixen així, aquest estiu tindrem un problema, i cancel·lar vols serà l’única solució”. I, en aquesta línia, el president de Ryanair ja ha declarat que les cancel·lacions de vols per falta de combustible són una possibilitat a partir de juny.
Així doncs, l’impacte sobre les nostres vides dependrà molt de la durada i de la intensitat del conflicte, aspectes sobre els quals resulta impossible fer prediccions amb un mínim de solvència. El que sí que sabem és que, en aquests moments, els símptomes apunten a una escalada, incloent-hi la intervenció directa de l’exèrcit americà en territori iranià, la qual cosa fa preveure l’augment dels danys sobre les infraestructures energètiques. L’optimisme no sembla justificat i, si les coses empitjoren, caldrà que els governs prenguin mesures per racionar l’energia, i caldrà que la població ho entengui. El precedent de la pandèmia, aquest sí, convida a la serenitat.